La fe de Mandzukic s’imposa al cansament

“Fa anys que espe­rem l’opor­tu­ni­tat de fer alguna cosa gran amb la selecció i ara que estem tan a prop de la final, el can­sa­ment no exis­teix.” Parau­les que resu­mei­xen bona part del par­tit que es va veure ahir, pro­nun­ci­a­des en la roda de premsa prèvia per qui ja és l’heroi que ha por­tat Croàcia, aquest país de poc més de 4 mili­ons d’habi­tants i inde­pen­dit­zat fa 27 anys, al somni de jugar la pri­mera final d’un mun­dial de la seva història. Ell és Mario Mand­zukic.

A punt va estar d’haver de mar­xar abans d’hora cap a la ban­queta el davan­ter de la Juven­tus, després que, ja en la pròrroga, topés amb Pick­ford en una boníssima ocasió sal­vada pel por­ter anglès, que el va dei­xar ado­lo­rit a terra pel xoc. Com havia dit, però, Mand­zukic va resis­tir al dolor i al can­sa­ment i va con­ti­nuar jugant, fins que a onze minuts que tot es decidís per penals, va obrar un gol ja del tot històric, passi el que passi diu­menge al mateix esce­nari d’ahir, el Luzh­niki de Mos­cou. Més viu que ningú –els 32 anys fets el mes de maig pas­sat juguen al seu favor–, l’exju­ga­dor entre d’altres equips de l’Atlético, el Bayern o el Wolfs­burg, va lle­gir a la per­fecció la pas­sada de cap de Peri­sic, i gua­nyant la posició als seus mar­ca­dors, va superar Pick­ford amb un xut cre­uat, tor­nant-li el cop d’abans però de manera molt més dolo­rosa, por­tant a l’èxtasi tot un país.

Amb la feina feta i esgo­tat del tot, Mand­zukic va ser relle­vat a cinc minuts del final, amb la satis­facció de ser el pro­ta­go­nista de la millor nit, de moment, del fut­bol croat. Sense ser un dels grans gole­ja­dors mun­di­als –10 gols aquest curs amb la Juve–, Mand­zukic sí que acos­tuma a ser dels que apa­rei­xen en moments clau. El gol d’ahir, el segon que fa en aquest mun­dial, n’és la millor prova.