Aires de revolució

L’endemà de la festa naci­o­nal, en com­me­mo­ració de la presa de la Bas­ti­lla, que va mar­car l’inici de la Revo­lució Fran­cesa, el com­bi­nat bleu, lide­rat pel joveníssim Mbappé, vol que el 15 de juliol sigui recor­dat com el dia en què va gua­nyar el segon mun­dial. Perquè sigui així, haurà de superar aquesta tarda (17 h), al Luj­niki de Mos­cou, Croàcia, que passi el que passi ja ha fet història arri­bant a la pri­mera final de la copa del món. Revo­lu­ci­o­nari ha estat també el paper dels balcànics des que va començar el tor­neig, al qual van arri­bar der­ro­tant Grècia en la repesca, després d’haver que­dat segons en el grup de clas­si­fi­cació, dar­rere d’Islàndia. A còpia de coratge i ambició, però, i també algu­nes dosis de bon fut­bol, han anat tren­cant pronòstics i s’han plan­tat on gai­rebé ningú espe­rava que fos­sin. Uns o altres, que en la història dels mun­di­als només s’han enfron­tat un cop, fa vint anys a semi­fi­nals, amb tri­omf per als fran­ce­sos, que gua­nya­rien el seu pri­mer mun­dial, aga­fa­ran el relleu d’Ale­ma­nya, l’última cam­pi­ona, que ha nau­fra­gat a Rússia, sense acon­se­guir superar ni la fase de grups. Si els gua­nya­dors són els cro­ats, s’afe­gi­ran a una llista a la qual fins ara només han pogut posar el nom un total de vuit selec­ci­ons.

Sense fer un joc bri­llant, cosa que ha pro­vo­cat més d’una crítica, sobre­tot d’alguns rivals, com dels bel­gues després de caure a semi­fi­nals per la mínima, França, a sem­blança del seu selec­ci­o­na­dor, Didier Desc­hamps, ha tirat de prag­ma­tisme des del pri­mer dia. Soli­desa al dar­rere –por­te­ria a zero en qua­tre par­tits–, amb Llo­ris en gran forma i una rere­guarda deci­siva, un mig del camp més tre­ba­lla­dor que cre­a­tiu, i efec­ti­vi­tat i qua­li­tat al davant, amb Gri­ez­mann i sobre­tot Mbappé, un dels grans noms d’aquest mun­dial, han estat les claus del com­bi­nat francès, l’únic dels grans favo­rits que no ha dece­but i ha impo­sat la seva llei. Pre­ci­sa­ment és el que demana Desc­hamps, fer el mateix que han estat fent fins ara, amb “calma, con­cen­tració i con­ven­ci­ment, sense eufòria”, que és el que els ha permès superar “rivals amb més experiència”, una de les qua­li­tats que des­taca pre­ci­sa­ment de Croàcia, i arri­bar a jugar aquesta final del mun­dial, “el més gran que pot pas­sar a un juga­dor en la seva car­rera”. Ho sap de pri­mera mà el selec­ci­o­na­dor francès, que fa vint anys ja va ser campió del món ves­tint la samar­reta bleu al cos­tat de Bart­hez, Thu­ram, Desailly, Djorka­eff i Zidane, entre d’altres. Ara aspira a igua­lar el que ja van acon­se­guir Mario Zaga­llo i Franz Becken­ba­uer, els únics fins ara que saben què és gua­nyar un mun­dial com a juga­dor i entre­na­dor. Fa dos anys, es va que­dar a les por­tes de gua­nyar l’Euro­copa, amb aque­lla final per­duda con­tra Por­tu­gal. Una des­feta que el tècnic de Baiona no creu que tin­gui cap efecte de cara a la final d’avui: “L’equip és dife­rent. Catorze juga­dors són nous i per des­comp­tat que la seva experiència és limi­tada, però la qua­li­tat hi és pre­sent. I encara més per això, el que va pas­sar fa dos anys no ha d’influir-nos per a res.”

Amb un joc un xic més cre­a­tiu, però molt més pati­ments, Croàcia arriba molt ero­si­o­nada física­ment a aquesta final. I és que tot i ser una de les tres úniques selec­ci­ons que van fer el ple de nou punts en la fase de grups –el ter­cer par­tit, amb els deu­res fets, el van jugar amb gai­rebé tota la segona uni­tat–, ha enca­de­nat després tres pròrro­gues. Suma doncs, 90 minuts més de joc que França. I això, ara mateix, passa fac­tura. Els duels con­tra Dina­marca i Rússia, a més, no es van deci­dir fins a la tanda de penals, fet que afe­geix encara més des­gast, encara que sigui men­tal. Alhora però, la con­vicció i la for­ta­lesa mos­tra­des en moments de cara o creu –la semi­fi­nal con­tra Angla­terra, amb remun­tada inclosa, n’és un altre exem­ple– són el millor aval del com­bi­nat balcànic, en què sobre­sur­ten Modric i Raki­tic, els seus motors al mig del camp. El del Madrid és d’altra banda, amb Mbappé, can­di­dat a dis­cu­tir la tira­nia de Messi i Cris­ti­ano en la Pilota d’Or durant l’última dècada, en una mos­tra del canvi que pot supo­sar aquest mun­dial sor­pre­nent. Croàcia, però, és molt més. Un altre dels des­ta­cats, Peri­sic, arros­sega molèsties mus­cu­lars i ahir es va entre­nar en soli­tari, cosa que el farà ser dubte fins a última hora. Tot i això, Zlatko Dalic no es mos­tra exces­si­va­ment pre­o­cu­pat i asse­gura que “a aques­tes altu­res, no hi ha res a entre­nar sinó que el que toca és des­can­sar i rela­xar-se”. Per el dia més impor­tant de la història del fut­bol croat i pro­ba­ble­ment també de l’esport d’aquest país de poc més de qua­tre mili­ons d’habi­tants –París tri­plica la seva població i a tot França hi ha dos mili­ons de fut­bo­lis­tes fede­rats–, Dalic aposta de fet, per treure pressió als seus homes: “Si gua­nyem el mun­dial, ningú n’estarà més orgullós que nosal­tres. I si per­dem, feli­ci­ta­rem el nos­tre rival. Som aquí per gau­dir d’aquesta final”. Una final també amb cert color blau­grana. El que hi dona­ran Umtiti, i des de la ban­queta Dembélé, i Raki­tic, que avui afronta el par­tit número 71 de la tem­po­rada.