Aires de revolució
França és la gran favorita per guanyar el segon mundial, vint anys després del primer, però al davant tindrà Croàcia, que ha fet història plantant-se a la final d’avui al Lujniki, a cop d’orgull però també de bon futbol
Els balcànics han disputat tres pròrrogues però han mostrat solvència en moments complicats
L’endemà de la festa nacional, en commemoració de la presa de la Bastilla, que va marcar l’inici de la Revolució Francesa, el combinat bleu, liderat pel joveníssim Mbappé, vol que el 15 de juliol sigui recordat com el dia en què va guanyar el segon mundial. Perquè sigui així, haurà de superar aquesta tarda (17 h), al Lujniki de Moscou, Croàcia, que passi el que passi ja ha fet història arribant a la primera final de la copa del món. Revolucionari ha estat també el paper dels balcànics des que va començar el torneig, al qual van arribar derrotant Grècia en la repesca, després d’haver quedat segons en el grup de classificació, darrere d’Islàndia. A còpia de coratge i ambició, però, i també algunes dosis de bon futbol, han anat trencant pronòstics i s’han plantat on gairebé ningú esperava que fossin. Uns o altres, que en la història dels mundials només s’han enfrontat un cop, fa vint anys a semifinals, amb triomf per als francesos, que guanyarien el seu primer mundial, agafaran el relleu d’Alemanya, l’última campiona, que ha naufragat a Rússia, sense aconseguir superar ni la fase de grups. Si els guanyadors són els croats, s’afegiran a una llista a la qual fins ara només han pogut posar el nom un total de vuit seleccions.
Sense fer un joc brillant, cosa que ha provocat més d’una crítica, sobretot d’alguns rivals, com dels belgues després de caure a semifinals per la mínima, França, a semblança del seu seleccionador, Didier Deschamps, ha tirat de pragmatisme des del primer dia. Solidesa al darrere –porteria a zero en quatre partits–, amb Lloris en gran forma i una rereguarda decisiva, un mig del camp més treballador que creatiu, i efectivitat i qualitat al davant, amb Griezmann i sobretot Mbappé, un dels grans noms d’aquest mundial, han estat les claus del combinat francès, l’únic dels grans favorits que no ha decebut i ha imposat la seva llei. Precisament és el que demana Deschamps, fer el mateix que han estat fent fins ara, amb “calma, concentració i convenciment, sense eufòria”, que és el que els ha permès superar “rivals amb més experiència”, una de les qualitats que destaca precisament de Croàcia, i arribar a jugar aquesta final del mundial, “el més gran que pot passar a un jugador en la seva carrera”. Ho sap de primera mà el seleccionador francès, que fa vint anys ja va ser campió del món vestint la samarreta bleu al costat de Barthez, Thuram, Desailly, Djorkaeff i Zidane, entre d’altres. Ara aspira a igualar el que ja van aconseguir Mario Zagallo i Franz Beckenbauer, els únics fins ara que saben què és guanyar un mundial com a jugador i entrenador. Fa dos anys, es va quedar a les portes de guanyar l’Eurocopa, amb aquella final perduda contra Portugal. Una desfeta que el tècnic de Baiona no creu que tingui cap efecte de cara a la final d’avui: “L’equip és diferent. Catorze jugadors són nous i per descomptat que la seva experiència és limitada, però la qualitat hi és present. I encara més per això, el que va passar fa dos anys no ha d’influir-nos per a res.”
Amb un joc un xic més creatiu, però molt més patiments, Croàcia arriba molt erosionada físicament a aquesta final. I és que tot i ser una de les tres úniques seleccions que van fer el ple de nou punts en la fase de grups –el tercer partit, amb els deures fets, el van jugar amb gairebé tota la segona unitat–, ha encadenat després tres pròrrogues. Suma doncs, 90 minuts més de joc que França. I això, ara mateix, passa factura. Els duels contra Dinamarca i Rússia, a més, no es van decidir fins a la tanda de penals, fet que afegeix encara més desgast, encara que sigui mental. Alhora però, la convicció i la fortalesa mostrades en moments de cara o creu –la semifinal contra Anglaterra, amb remuntada inclosa, n’és un altre exemple– són el millor aval del combinat balcànic, en què sobresurten Modric i Rakitic, els seus motors al mig del camp. El del Madrid és d’altra banda, amb Mbappé, candidat a discutir la tirania de Messi i Cristiano en la Pilota d’Or durant l’última dècada, en una mostra del canvi que pot suposar aquest mundial sorprenent. Croàcia, però, és molt més. Un altre dels destacats, Perisic, arrossega molèsties musculars i ahir es va entrenar en solitari, cosa que el farà ser dubte fins a última hora. Tot i això, Zlatko Dalic no es mostra excessivament preocupat i assegura que “a aquestes altures, no hi ha res a entrenar sinó que el que toca és descansar i relaxar-se”. Per el dia més important de la història del futbol croat i probablement també de l’esport d’aquest país de poc més de quatre milions d’habitants –París triplica la seva població i a tot França hi ha dos milions de futbolistes federats–, Dalic aposta de fet, per treure pressió als seus homes: “Si guanyem el mundial, ningú n’estarà més orgullós que nosaltres. I si perdem, felicitarem el nostre rival. Som aquí per gaudir d’aquesta final”. Una final també amb cert color blaugrana. El que hi donaran Umtiti, i des de la banqueta Dembélé, i Rakitic, que avui afronta el partit número 71 de la temporada.