‘Polzet’ Deschamps
El tècnic de Baiona, seguint els passos del seu admirat Aimé Jacquet, ha sobreviscut a les crítiques a la selecció francesa per acabar entrant en l’Olimp més selecte del futbol
És com si Didier Deschamps (Baiona, 1968) s’hagués amarat de l’esperit del Polzet. Com si, il·luminat pel famós conte de l’escriptor parisenc Charles Perrault, el seleccionador francès hagués anat deixant molles de pa per no perdre’s. Com si dues dècades enrere, quan va aixecar per primera vegada la copa del món al cel de París, Deschamps hagués marcat el futur.
Un trajecte cap a la glòria que avui etiqueta el preparador de Baiona com un escollit, només amb Mario Lobo Zagallo i Franz Beckenbauer a la seva mateixa altura, com a únics campions del món com a futbolistes i com a entrenadors, i amb el seu admirat Aimé Jacquet en el mirall. “Aimé va fer un miracle amb nosaltres. Jo l’anomeno Déu. Humanament li tinc un respecte enorme, ha canviat les nostres vides i és el meu exemple”, va recordar Deschamps encara als budells del Lujnikí, exhibint complicitat amb aquell que el 1998 els va guiar al cim del món i que avui li serveix d’inspiració. Jacquet és les molles de pa de Deschamps.
I és que encara que en una versió més reposada, menys agressiva, la història dels dos entrenadors camina entrellaçada. Aleshores el seu capità, Deschamps va veure com Jacquet s’exposava a finals del mil·lenni a una crítica ferotge, fins al punt que l’aleshores seleccionador ha reconegut que va valorar la possibilitat d’abandonar França en cas que el mundial no sortís com ell preveia. Però la seva personalitat el va acabar duent fins als Camps Elisis.
I Deschamps, que de personalitat li’n sobra, sabia perfectament com enfocar la pressió mundialista. Assenyalar una direcció i caminar contra tot i contra tothom. Per sobre de noms, d’estils i de resultats: unitat.
I com amb Jacquet, dues dècades després les crítiques a Deschamps van ser matineres, tan bon punt el seleccionador va anunciar una llista sense Karim Benzema ni un migcampista de bon gust per al toc com Adrien Rabiot. “Ja pot arribar ben lluny en el mundial, perquè si no haurà de justificar moltes coses”, va exclamar fins i tot un excompany seu en el mundial de França del 1998 com Christophe Dugarry.
Però Deschamps, com Polzet, seguint el rastre, no es va molestar a aixecar la mirada. No es va deixar subornar per res fins que ahir al Lujnikí per fi va elevar els ulls i es va trobar amb la copa, la mateixa que 20 anys enrere havia acaronat abans que ningú. “Sempre troba les paraules justes, l’equilibri necessari. Aquesta victòria se la mereix”, va afirmar Hugo Lloris, un capità sobri i disciplinat com ell ho havia estat el 1998. Fins i tot en això Deschamps ha trobat miralls en el passat, amb Kylian Mbappé exercint d’Henry i fins i tot amb el seu particular Stéphane Guivarc’h en la figura d’Olivier Giroud, davanter eternament qüestionat i que ha passat pel mundial sense marcar ni un sol gol.
La ruta de Deschamps, però, no elevava individualitats, sinó que només entenia de col·lectius. I en un país que darrerament ha viscut episodis d’indisciplina greus, incapaç de domar els egos del seu vestidor com va succeir amb Raymond Domenech el 2010 o amb Laurent Blanc el 2012, no era un menester menor. Però amb l’estrella al pit ja tatuada, no hi ha hagut peròs en la nòmina de Deschamps, que ha aconseguit posar al servei del gall futbolistes acostumats a nedar en l’elogi. Sota l’or de la copa quedarà la predisposició de Paul Pogba a sacrificar-se per l’equip, a perseguir fins a l’extenuació Marouane Fellaini en la semifinal contra Bèlgica. O els quilòmetres d’Antoine Griezmann, que no s’ha estalviat cap esforç. Tot per sobreviure a l’òptica més refinada de la crítica, unànime en el diagnòstic d’una França sense ornaments en el com, però amb totes les conviccions en el què: guanyar.
I per regnar a Moscou, disciplina. La bandera d’un Deschamps que va començar la seva aventura amb passos mesurats, i que l’ha acabat trepitjant fort. Sobretot després dels vuitens de final contra l’Argentina. “Aquell partit va canviar moltes coses, sobretot vam guanyar en confiança”, ha reconegut el de Baiona, que no ha tingut retrets per construir una França de múscul, amb un mig del camp ple de sang d’origen africà i una línia defensiva amb quatre centrals: amb Pavard i Lucas Hernández escortant la incommensurable parella formada per Umtiti i Varane. “I hem estat sòlids i eficaços”, va resumir Deschamps, que en l’era de Zidane va ser qui va aixecar la copa, i que en la dels Pogba, Griezmann i Mbappé s’ha encarregat de recollir les molles de pa per quedar-se pràcticament sol davant la història.