Política i esport
Rússia, apunts polítics
El paper de la selecció amfitriona i l’èxit organitzatiu reforcen la posició internacional de la Rússia de Putin
El triomf de la selecció francesa, amb evidents paral·lelismes amb la victòria dels ‘bleus’ del 1998, enforteix Macron i mostra de nou la composició diversa de la societat francesa
La imatge d’un eufòric president Emmanuel Macron celebrant el primer gol francès en la final del mundial del 2018 des de la llotja del Lujnikí, l’antic estadi Lenin, encara avui presidit per una majestuosa escultura del principal dirigent de la Revolució d’Octubre, s’ha convertit en una icònica fotografia que ha fet la volta al món i que posa en evidència, per si algú encara en dubtava, la naturalesa política d’un campionat mundial de futbol. Aquesta imatge, presa per Alexei Nikolsky, fotògraf personal de Putin i únic reporter que va poder eludir les instruccions dels assessors de Macron que volien evitar els retrats durant el partit, va ser la primera d’una presència continuada del jove president celebrant el triomf de la seva selecció. Eufòric a la tribuna, a peu de gespa lliurant la copa, al vestidor encoratjant els futbolistes, al palau de l’Elisi rebent la comitiva que li oferia la victòria...
‘Black-blanc-beur’ 2.0
El triomf gal, que afegeix una segona estrella a la samarreta francesa, va permetre al país reviure l’èxit del 1998, quan la seva selecció, encapçalada per Zidane, va sortir victoriosa d’un mundial del qual era l’amfitriona. Aquell combinat va ser batejat com el de la França black-blanc-beur és a dir, “negra-blanca-magribina”, parafrasejant el bleu-blanc-rouge de la seva bandera tricolor, per la composició diversa dels seus integrants, que reflectia la de la societat francesa i que construïa un potent referent antiracista davant l’auge de discursos d’extrema dreta com els de Le Pen i el seu Front National.
La victòria del 2018 és novament la d’una selecció que representa la diversitat de la societat francesa, una França black-blanc-beur 2.0. La diferència rau en el fet que, tot i que la victòria d’aquest combinat ha servit per unir els francesos, els esdeveniments que ha viscut el país en els darrers anys, especialment d’ençà dels atemptats contra Charlie Hebdo, fan difícil de presentar la selecció com un mirall que representa la perfecta convivència de França en la seva diversitat. Tot i així, Deschamps i els seus han volgut encarnar els valors republicans, com ho demostra el fet que l’entrenador, com el president Macron, concloïa les seves intervencions per celebrar la victòria amb un explícit “visca la República i visca França!”.
Els nens de la guerra
Si la selecció francesa representa la diversitat social, Croàcia seria l’exemple de tot el contrari, un combinat culturalment homogeni a imatge de la composició d’aquest petit estat de tot just quatre milions d’habitants i independent des de fa poc més d’un quart de segle. La simple presència en la final ja suposa un triomf per a una generació de futbolistes formada per joves que eren infants quan Croàcia va ser escenari del cruent conflicte bèl·lic que va precedir la independència formal del país. Sense anar gaire lluny, el millor jugador del mundial, Luka Modric, va haver de refugiar-se durant la guerra fora de la seva Zadar natal i va veure com el seu avi era assassinat per les forces sèrbies que intentaven impedir l’exercici de la sobirania de Croàcia. Una situació personal que, de manera similar, compartien molts dels seus companys de vestidor que també van viure la guerra durant la infantesa. Potser per això, tant ells com la presidenta croata, la conservadora Kolinda Grabar-Kitarovic, de la nacionalista Unió Democràtica Croata, el partit que amb Franjo Tudjman va liderar la independència, cantaven amb tant d’entusiasme el Lijepa naša domovino, l’himne nacional que exalta “la nostra bella pàtria”.
Puntal de la unió belga
El pòdium del mundial el va completar la selecció belga, un combinat que tenia evidents simpaties a Catalunya pel fet de ser entrenat pel balaguerí Robert Martínez i, sobretot, per la posició que va adoptar la justícia belga, que va negar l’extradició dels independentistes exiliats a Brussel·les. Paradoxalment, però, a Bèlgica els diables vermells són un dels pocs símbols, amb el rei i la bandera, que uneixen un país fortament dividit entre les seves comunitats flamenca i valona. El recorregut de la selecció belga en el mundial de Rússia, impecable fins a la semifinal, ha estat un motiu d’orgull i ha reforçat l’imaginari col·lectiu belga que en els darrers anys havia passat hores baixes a causa dels atàvics enfrontaments polítics entre els representants de les seves dues comunitats nacionals.
A major glòria de Putin
Un altre dels grans triomfadors de Rússia 2018 ha estat, sense cap mena de dubte, Vladímir Putin. Al marge del paper esportiu dels amfitrions, molt per sobre de les seves expectatives i que ha contribuït a dissipar qualsevol veu crítica amb el mundial exaltant l’esperit nacionalista, l’èxit organitzatiu de l’esdeveniment ha reforçat la imatge de Putin i el rol de Rússia al món. Les protestes dels presoners polítics ucraïnesos, entre les quals hi ha la del cineasta empresonat Oleg Sentsov, que s’ha passat tota la copa del món en vaga de fam per denunciar la situació d’aquest col·lectiu, han tingut escàs ressò internacional i els temors dels excessos dels aficionats locals més radicals o d’actituds homòfobes als estadis que perjudiquessin la imatge internacional de Rússia han estat esvaïts per un desplegament policial sense precedents que tenia precisament com a objectiu evitar qualsevol taca negra en la imatge que Rússia pretenia projectar al món.
Kosova es cola al mundial
Tot i que Kosova, l’estat independent més jove d’Europa, no va aconseguir classificar-se per a la fase final del mundial en la seva primera participació en una fase prèvia, el país es va colar a Rússia 2018 gràcies a Granit Xhaka i Xherdan Shaqiri, suïssos d’origen albanokosovar, autors dels dos gols helvètics que van eliminar Sèrbia, estat que reivindica la seva antiga sobirania sobre el territori de Kosova. Xhaka i Shaqiri van celebrar els seus gols fent amb les mans el símbol de l’àguila albanesa, un gest que va irritar els seus rivals serbis i que va comportar-los una sanció econòmica de la FIFA per “conducta contrària al fair play”, una multa que, per cert, va motivar una recollida de fons impulsada per Edi Rama, el primer ministre albanès. Per si amb tot això no n’hi hagués prou, es dona la circumstància que Granit Xhaka és fill d’un antic presoner polític albanokosovar, Ragip Xhaka, empresonat durant tres anys i mig en el marc de les protestes nacionalistes albaneses contra el govern federal iugoslau que van generalitzar-se a Kosova durant la dècada dels vuitanta.
La FIFA, actor geopolític
Per si quedava algun dubte de la dimensió política d’un mundial, la FIFA es va encarregar de dissipar-lo durant el seu congrés previ a Rússia 2018, on es va elegir la seu de la copa del món del 2026, la que succeirà la polèmica Qatar 2022. L’elecció va anar a parar a mans de la candidatura conjunta presentada pels Estats Units, el Canadà i Mèxic, un gest que evidenciava la voluntat de la FIFA de Gianni Infantino de convertir-se en un actor geopolític global, propiciant, en aquest cas, un inèdit apropament entre els EUA de Trump, el Mèxic encara de Peña Nieto i el Canadà de Trudeau, a qui el president nord-americà acabava d’humiliar retirant la seva signatura dels acords del G7 assolits en la cimera celebrada al Quebec. La candidatura conjunta de l’Amèrica del Nord s’imposava a la proposta africana del Marroc. Un país que, com a mínim futbolísticament, sembla cada cop més europeu, ja que es va presentar amb un equip on només sis dels seus 23 jugadors eren nascuts en territori marroquí. Completaven la selecció 16 futbolistes nascuts a Europa i un altre fill del Canadà. Tot un símbol dels nous temps.