El record és feble. I gens dramàtic. “El que he pogut retenir és que anàvem ràpid en cotxe d’un lloc a l’altre per evitar problemes”, comença Milan Borjan (Knin, Iugoslàvia, 1987), fill d’una terra on la sang es barreja i les ferides són recents. També les seves. Però a vegades ni tan sols la guerra és capaç d’enterrar els somnis d’un nen. “Sempre vaig voler ser porter, perquè el meu pare ho era. No en equips importants, però òbviament ell era la meva referència. I tots dos érem aficionats de l’Estrella Roja”, continua Borjan, incapaç d’enfocar el passat més gloriós del club que estima –“només tenia quatre anys quan vam guanyar la copa d’Europa”–, però rigorosament vàlid per relatar el context d’un territori que reclama històries de reconciliació. Com la seva. I recuperar l’orgull. Com l’Estrella Roja, que fa tot just una setmana escrivia una de les pàgines més daurades de la seva era moderna amb una victòria contra el Liverpool que va rememorar dies que els més joves ni tan sols haurien imaginat. “Va ser màgic; imagina’t el que devia sentir el meu pare. Fantàstic”, s’entusiasma Borjan, encarregat de defensar la porteria del conjunt de Belgrad en una tarda nit inacabable al petit Marakana: “Vam sentir que no hi teníem res a perdre, i crec que això al Liverpool el va sorprendre. Vam jugar amb una força enorme, vam sentir que teníem 50.000 persones al darrere i ens vam deixar anar. Els aficionats ho van celebrar durant tota la nit.”

Jugar sense por de perdre. Una recepta no sempre fàcil d’aplicar. Però 90 minuts no són res quan un ja ha disputat aquest partit en la vida. Els impossibles semblen a l’abast de la mà. “A mi la vida i, sobretot, els meus pares m’han ensenyat a creure en el que un vol”, reivindica Borjan. I amb raó: “Mai m’hauria imaginat jugar per a l’Estrella Roja. I amb 29 anys se’m va presentar l’oportunitat. I venint de molt lluny.” Des de l’altra punta del món.

Tot i ser nascut a Knin, avui territori croat, i haver-se criat durant els primers anys de la seva vida a Belgrad, a Borjan li va canviar la vida l’any 2000, quan els seus pares van haver d’aplicar allò de jugar sense por. “No puc dir que haguéssim estat en perill durant la guerra, però no era fàcil tenir un bon futur a Sèrbia. I ells volien una vida millor per a mi i per a la meva germana”, continua el porter, que amb 13 anys es va veure aterrant al Canadà per iniciar una nova vida. Primer, a la localitat de Winnipeg, a l’estat de Manitoba, i posteriorment a Hamilton, Ontario, ciutat propera a Toronto, on encara avui viu la seva família. “Els primers anys van ser durs. Els meus pares feien el que podien: netejar cases i oficines, vendre diaris...”, relata Borjan, que gràcies al sacrifici dels seus es va poder impulsar sota una porteria en un camí que sempre va tenir una estrella roja com a referència, però també ple de gratitud.

“Vaig decidir ser internacional per al Canadà com a mostra d’agraïment pel que aquest país va fer amb la meva família. Ens va oferir la possibilitat de tenir una nova vida”, afirma, content d’haver pogut satisfer el seu somni d’infància i alhora recompensar la seva pàtria d’adopció. Encara que, arribats a aquest punt, Borjan pot dir que la seva casa és el món, ja que el seu camí de retorn als orígens ha tingut infinites escales. Ha estat porter a Romania, a Bulgària, a Polònia, a Turquia, a l’Uruguai i a l’Argentina. “Crec que quan em retiri puc escriure un llibre”, somriu el porter, que sense perdre l’estridència de l’accent balcànic, parla un castellà que de tant en tant fa relliscar la ll. “El vaig haver d’aprendre ràpid, perquè els companys em feien broma i els havia d’entendre”, continua Borjan, que en el seu pas per l’Amèrica del Sud, pot explicar haver-se posat la samarreta dels dos gegants de Buenos Aires. “Al Boca vaig estar un mes a prova; al River, m’hi havia de quedar, però Passarella va preferir un altre porter que venia de segona [Daniel Vega].” Suficient, però, per respirar l’ambient del superclàssic. “És difícil d’explicar. Jo no he vist res igual enlloc, ni tan sols en un Estrella Roja-Partizan”, conclou el porter, home de món a la força i per convicció, i que entre tantes voltes ha retrobat la seva estrella.