NIL AYATS
JUGADOR DE LA UNIVERSITAT D’OMAHA
“L’experiència és impressionant”
El taradellenc és un dels joves jugadors catalans atrets per les universitats americanes que ofereixen estudis gratuïts i una competició exigent
Nil Ayats (Taradell, 1998) tanca la maleta amb quilos i quilos de roba d’abric per enfrontar-se al fred de Nebraska, molt més intens que el de la seva Osona natal. La competició universitària americana de futbol (soccer, com diuen allà) comença aviat, i el migcampista format en l’Espanyol i el Josep Maria Gené vol millorar una temporada espectacular en què, com a jugador de primer any, va ser escollit en l’equip ideal del torneig de conferència. Enguany, compartirà vestidor amb un altre català, Pep Mateu, que s’enrola per cursar un màster i ajudar els Mavericks.
Dos catalans a Omaha, Nebraska, deuran ser els únics...
Segurament. A l’equip tenim un espanyol i en un Junior College proper n’hi ha dos més. Però el curs passat, en el nostre equip, vuit jugadors de l’onze titular érem internacionals.
Torna als EUA. Per què?
L’experiència ha estat impressionant. Poc m’ho pensava. Vaig marxar de Catalunya perquè era difícil compaginar els estudis amb el futbol. I un cop a Omaha, la gent es va abocar amb mi i el coach n’està molt content. El primer ha estat un any magnífic. Amb l’equip vaig agafar molt protagonisme i vam arribar a la final del torneig de conferència contra Denver, que és el rival a batre, amb qui vam perdre 1-0.
Prendre la decisió de marxar no és fàcil...
Quan feia batxillerat ja ho tenia al cap, però aleshores el Nàstic em va fitxar, i era una bona oportunitat. Després ja vaig anar a Vilassar, a tercera, i vaig decidir que havia de marxar.
Futbolistes catalans marxant a universitats americanes, és una tendència?
Anirà a més. En els últims anys, no només en el futbol, sinó que en altres esports hi ha molta gent que ha marxat. És lògic. Estudiar allà és molt car i, en canvi, per la via esportiva et donen una beca i et paguen la carrera. Cada vegada hi ha més empreses que es dediquen a ajudar els nois en el procés. A Catalunya, les oportunitats són escasses i a EUA tens recorregut.
L’elecció de la universitat deu ser clau.
Tenia l’opció d’anar a Manhattan (Nova York) o a Omaha, enmig del no-res. Però vaig decidir Omaha perquè en el rànquing futbolístic estava més amunt, i perquè hi ha unes instal·lacions impressionants, una de les deu millors del país. La confiança del coach també va ser decisiva.
Què és el més difícil?
Viure lluny de casa comporta un canvi cultural però he tingut molta sort que tothom m’ha ajudat molt. És una qüestió de temps.
Ha tingut un gran primer any...
Em vaig lesionar en quatre dels partits de conferència però vaig acabar escollit en l’equip ideal del play-off. I en la final contra Denver realment vaig estar fi, vaig fer un travesser.
El futbol és més físic...
Hi ha molta feina de gimnàs, però t’hi acostumes i li agafes el gust. A mi tot plegat m’ha fet ser més complet. La passada, la col·locació i la tècnica la domino pel meu bagatge a Catalunya, i ara hi he afegit el físic.
No ha arribat ni a la meitat de la carrera però deu ser una incògnita pensar què ve després.
Tinc prou clar que vull continuar professionalment als EUA. Hi ha tres lligues professionals, i això obre un ventall. Al final, els entrenadors són qui et recomanen i qui et mouen, i dependrà també dels seus contactes.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.