El Real Madrid va passar pel Parc dels Prínceps en la penombra, però els seus dèficits van sortir a la llum, penalitzat per dues punyalades d’Ángel di María per decantar el partit en la primera meitat i per un guió futbolístic que va pintar un PSG molt més incisiu, millor plantat sobre el terreny de joc i, sense necessitar tot el seu arsenal, capaç d’aprofitar la parsimònia d’un Madrid amb molt per corregir si vol ser candidat en escenaris com el d’ahir.

Probablement previngut per uns fonaments experimentals, amb Ferland Mendy i Éder Militão compartint el sector esquerre de la seva defensa, el Madrid va posar el peu a París sense trepitjar gaire fort, com si no volgués despertar els instints d’un PSG sense els seus tres grans baluards en atac, però amb un sentit col·lectiu notable. Quasi no va pressionar l’equip de Zidane, mirant de fer reposar el partit a prop de Courtois i de desencadenar alguna transició ràpida amb Bale i Hazard. Però lluny de plasmar les seves intencions, independentment de l’altura del seu bloc, va ser un equip pusil·lànime per moments, sense intensitat defensiva i comparsa dels atacs d’un equip parisenc que va tocar amb força llibertat, arribant amb lleugeresa i que, a falta de Neymar, Mbappé i Cavani, va tenir en Di María un ullal esmolat per clavar en carn blanca.

El de Rosario, després d’una acció desencadenada per Icardi i Bernat, va sorprendre Courtois al pal curt. Lent de reflexes en el primer, el gegant belga tindria més difícil arribar al segon, ara amb un xut col·locat de l’argentí que posava encara més costa amunt el partit per a un Madrid que entre gol i gol va gaudir d’alguna esgarrapada, amb algun llençament llunyà de Bale, James Rodríguez i Eden Hazard.

Inconnex entre línies, incapaç de progressar amb sentit i de cosir les seves mancances defensives, frustrat constantment per l’energia d’un PSG plasmada en Idrissa Gana Gueye, ahir un N’Golo Kanté versió senegalesa, el Madrid mai va tenir la sensació de poder canviar la inèrcia d’un partit que va exposar les seves vergonyes, molt evidents en alguns moments i que encara podria haver deixat una factura més costosa si els parisencs haguessin estat més precisos en els metres finals, amb Di María deixant escapar alguna ocasió clara de fer un hat-trick. Qui no va fallar va ser Thomas Meunier, que aprofitant una defensa ja extremament despullada, va acabar de fondre els ploms d’un Madrid que torna de París amb la maleta plena de dubtes.