No. Ho tindrem molt bé per guanyar-la, però no estarà sentenciada. Encara hem de jugar quasi tota la segona volta. Sí que tindrem un coixí de punts important per si hi ha algun accident. Però conec l’Atlético, són lluitadores. Avui serà difícil perquè voldran apropar-se.

De les errades se n’aprèn. Crec que hem corregit coses, que hem madurat. Anys anteriors ens posàvem nervioses quan els partits s’encallaven i fallàvem contra rivals més dèbils. Ara, no. Tenim un pla i l’apliquem. Busquem el gol amb el nostre joc encara que costi i sempre el trobem.

Li ho diré després del partit, però no ho crec. Sí que és possible que els rivals tinguin més ganes de guanyar-les. Són les campiones dels últims tres anys. Ens passava a nosaltres en temporades anteriors. També crec que era difícil que repetís la lliga passada. Només va perdre els dos partits contra nosaltres.

No es pot fer una anàlisi per un resultat. En un partit poden passar moltes coses. Vam fer un gran partit i cada vegada que arribàvem fèiem gol. Era al Johan Cruyff, que és el nostre fortí. Ens sentim molt bé allà.

Seran quatre partits de màxima exigència. No sé si és bo o dolent jugar tants partits seguits contra elles. Sí que puc dir que seran difícils i que ens faran estar molt concentrades durant molt temps. Crec que el primer resultat pot marcar la resta.

Tothom volia evitar el Lió i el Wolfsburg. A partir d’aquí, sabem que serà una eliminatòria difícil però que podem superar.

Per descomptat. El Barça fa quatre temporades que no la guanya. Massa temps. A més, la lliga és el premi a l’esforç de tot l’any.

Vam competir i ens vam guanyar el dret a estar en la final, però hem de tenir tots molt clar que els sortejos ens van afavorir. Estem millorant cada any i crec que la gent de fora ja ens té respecte, també a Europa. Que ens temen, que no volen jugar contra nosaltres. Tinc amigues d’altres equips de la lliga que quan juguen contra nosaltres em diuen que només pensen en quants gols els farem. La Champions ha de ser un repte, perquè sempre has de tenir reptes.

Bàsicament temps. Cada vegada estem més a prop dels grans equips. S’estan fent molt bé les coses. Aquest any estem jugant millor que el passat. Crec que és qüestió de temps, però estic segura que el Barça acabarà guanyant un any la Champions.

Vaig estar allà tres anys i hi vaig estar molt a gust. Però va venir el Barça amb una proposta que no podia rebutjar. A més, l’Atlético tampoc em va fer una contraproposta, no va fer cap esforç per retenir-me. I després hi ha l’estil de joc del Barça. A mi m’agrada tenir la pilota, arriscar-me. M’encanta la filosofia d’aquest club pel que fa al joc.

No m’ho creia. Li vaig dir al meu representant que no podia ser. Si jo no feia gols. Quan es va concretar, em vaig alegrar molt, perquè em valoraven, però també sabia que tenia una gran responsabilitat per l’aposta que havia fet el Barça per mi.

La veritat és que sí. A vegades me la jugo massa. Però de sempre. Ara estic aprenent que no passa res per fer una pilotada un dia. Per a mi això és llançar la pilota, perdre-la, però a vegades és necessari fer-ho. Aquí t’aplaudeixen perquè surts amb la pilota controlada, no perquè facis una pilotada.

Vaig començar jugant a futbol sala, d’ala. Ja en el futbol onze jugava d’extrem. Tenia driblatge, feia les meves cosetes. Potser el nivell era un altre. Però em van anar enviant cap enrere. Vaig anar creixent i em van provar de central a la selecció aragonesa i ja m’hi vaig quedar.

Sempre, des de petita. Tenia alguna nina, però la pilota sempre guanyava. M’agradava molt l’esport. Havia jugat a voleibol, però el futbol era la meva passió. Quan celebrava l’aniversari, els regals sempre eren pilotes, guants, canyelleres... La gent preguntava si s’havien confós amb l’aniversari del meu germà.

A casa no eren gaire de futbol. Ni els meus pares ni el meu germà. Ell va jugar fins als deu anys, però crec que vaig néixer amb aquesta passió. Em passava el dia jugant al carrer, al parc o a l’escola. Amb tots els nens del barri. Allà és on s’aprèn. A més, el fet de jugar sempre amb nens i que jo fos l’única nena, feia que m’hagués d’esforçar més.

M’encanta dibuixar. Sempre porto una llibreta i un boli per dibuixar. Perquè soc de paper, però últimament també ho faig amb l’iPad. M’he fet jo mateixa tatuatges a les mans, com una rosa. Tinc clar que quan deixi de jugar a futbol vull tenir un taller de tatuatges.

M’encanta aquesta frase i me la vaig fer al coll perquè es veiés bé. És el que penso. A vegades una noia va sola pel carrer, de nit, veu un noi ben vestit i pensa que és bona persona i un altre amb samarreta, ple de tatuatges, i li fa por. Potser qui t’hauria de fer por és el del vestit i el dels tatuatges és la persona més bona del món. No pots jutjar les persones si no les coneixes, només per la seva aparença. També pots aplicar la frase al món del futbol, on hi ha molts interessos.

La veritat és que no m’ho vaig pensar gaire. No soc de pregonar la meva vida privada, però m’ho van proposar i ho vaig acceptar. Els més propers em deien que m’havien de jutjar per jugar a futbol i no per la meva condició sexual, però vaig decidir fer el pas. Vaig creure que podria ajudar moltes noies. Conec gent amb pares que pensen que és una malaltia. Jugo al Barça i a la selecció espanyola. Puc ser un referent per a algunes noies. Que se sàpiga que m’agraden les noies i no passa res.

Bé. En el futbol femení potser es veu més natural. Com ha de ser. Tu t’enamores de persones, poden ser homes o dones. Hi havia un risc, que no em jutgessin com a futbolista, amb el que m’havia costat arribar al Barça i a la selecció, però no va passar res. A la meva mare no li va agradar tant. Per por. Deia que ara hi ha molts d’intransigents, molts homòfobs. Li semblava bé, però potser que tampoc fos una icona. Vaig sortir en una llista dels 50 gais més influents d’Espanya i això la va capficar una mica. Però no va passar res.

Entre tants jugadors, algun gai hi deu haver, però entenc que no ho facin públic. Per l’entorn. Sense ofendre, però els homes són més bèsties, més animals, més homes. Creixen així.

N’he sentit de tots colors, però aquestes coses m’entren per una orella i em surten per l’altra. Com la famosa frase que el futbol femení ni és futbol ni és femení. Puc dir que jo a vegades m’he assegut a veure un partit de futbol masculí i m’he avorrit molt, més que en un de futbol femení.

La final de Champions i el mundial han provocat aquest boom. Hem crescut molt i crec que així continuarà si les coses es fan bé. La televisió, la premsa, l’entorn, ens estan fent créixer. Ja ens coneixen, sents que tens una importància. Comencem a generar ingressos.

No acabem d’arribar a un acord per unes coses que són bàsiques. No demanem res de l’altre món. Hi ha futbolistes que han jugat vint anys i no tenen cap any cotitzat. Això no pot passar. És la nostra feina.