Dos mesos per respirar, d’una treva això sí bulliciosa, en què els menesters locals han mantingut viva la flama del futbol a Europa, en què les sensacions han fluctuat de forma inevitable i en què el mercat de fitxatges ha corregit inèrcies en alguns dels gegants del continent.

Europa recupera des d’avui el fil. I ho fa amb al·licients inesperats. D’un Barça sense Ernesto Valverde, per exemple. D’un Manchester City que ja intueix que, quan acabi aquesta aventura, el seu rellotge continental s’aturarà durant dos anys. D’un Atlético de Madrid que fins i tot s’atreveix a qüestionar Diego Pablo Simeone o d’un Tottenham que ha de gestionar la vida sense Harry Kane. Tot tan diferent i alhora tan igual. Sobretot a la casa del campió, d’un Liverpool que cavalca sense antídot en la Premier League, on encara no ha estat derrotat, i que sota la mirada de Jürgen Klopp té la sensació que no existeixen els mals dies. Amb un de dolent, la Champions League t’envia a la lona i només aquesta fam de tornar a regnar a Anglaterra, i de fer-ho si pot ser emulant els invencibles d’Arsène Wenger, pot ser una sensació contraproduent per al gegant d’Anfield, que reprèn la lluita per la defensa del títol al Wanda, allà on va conquerir la seva sisena orelluda fa menys d’un any i on es presenta una batalla d’estrategs trepidant, amb els del Merseyside cada vegada més refermats en la seva idea de futbol dinàmic fins a l’extrem, amb dos laterals que volen i la presència de Firmino per articular les desmarcades en profunditat de Mané i Salah. Una recepta coneguda però no per això fàcil de neutralitzar per a un Atlético en dies de transició, escàs de la confiança que en el passat el va dur a dues finals, sense l’ullal defensiu d’aleshores i amb una davantera disminuïda per les lesions.

Potència emergent i consolidada al mateix temps, reforçat per l’arribada del japonès Minamino durant l’hivern, el Liverpool eleva la dificultat del repte per a equips que busquen amb insistència seduir Europa. Des d’un PSG que enguany busca amb un mig del camp més compensat que sigui el seu moment, una vegada exhaurida tota la glòria en el panorama francès. O el Manchester City, que en un any d’alts i baixos, de moments de futbol fluid i d’altres de debilitat defensiva, també intentarà assaltar jerarquies històriques i inexpugnables com les d’assaltar l’autoritat d’un Real Madrid que creu haver trobat una forma de vida basada en la consistència d’un mig del camp blindat per Casemiro i Fede Valverde i la presència de jugadors de més solidesa com Ferland Mendy. Tot amb l’esperança que el retorn de la Champions coincideixi amb el retorn del millor Hazard i enmig d’una lluita acarnissada per la lliga amb un Barça reconstruint la seva identitat a marxes forçades sota l’òptica de Setién, amb una plantilla precària d’efectius i que a sobre no podrà ser reforçada per la Champions.