Anfield serà una altra cosa. Segur. Un calvari de 90 minuts, qui sap si més, però l’Atlético de Madrid va aconseguir ahir elevar la seva autoestima, reconciliar-se amb la seva gent i, sobretot, tombar un Liverpool que només ha perdut tres partits aquesta temporada i que ahir es va quedar sense provar els reflexos de Jan Oblak en una nit en què l’Atlético va recordar la seva identitat i el caràcter que un dia el va fer ser un os dur de rosegar per a qualsevol rival.

Amarat per “l’optimisme” que havia promès en la prèvia malgrat tot, més enllà d’una temporada decadent i d’incerteses en una plantilla plena d’inclemències físiques, Simeone va fer saltar al Wanda Metropolitano un equip prou valent, sense buscar dreceres tàctiques per intentar minimitzar el Liverpool, fidel al 4-4-2 i fins i tot atrevint-se a ajuntar a la banda esquerra Lemar i Lodi, dos jugadors tendres defensivament, tot i la presència intimidatòria de dos punyals com Alexander-Arnold i Mohamed Salah.

Simeone havia promès també que l’estadi “explotaria” i va ser el seu equip el que va encendre la metxa amb uns primers minuts plens de rauxa i en què van aconseguir clavar l’incisiu a l’eliminatòria gràcies a un córner mal defensat pel vigent campió d’Europa i que Saúl, sempre el més llest de la classe i encara més en dies assenyalats, va caçar dins l’àrea per afusellar Alisson. Un gol matiner que va permetre als colchoneros refugiar-se en una versió més habitual, replegats a prop d’Oblak, intentant minimitzar les intervencions de Roberto Firmino, negant l’esquena de la defensa a Mané i Salah i intentant replicar amb espais. I encara que va tenir moments d’angoixa, en què no va encadenar dues passades, també hauria pogut marxar al descans amb un botí superior si Álvaro Morata no hagués topat amb el peu d’Alisson en una ocasió manifesta.

Obligat a jugar des de la incomoditat, el Liverpool fins i tot va optar per substituir Sadio Mané en el descans, després de ser amonestat i de flirtejar amb una segona groga per un cop a la cara de Vrsaljko. També Simeone, en un moviment més recognoscible del seu manual, va desfer el camí que havia insinuat amb Lemar i va donar entrada a un futbolista més resistent com Marcos Llorente.

Tibant en la faceta defensiva, tancant espais i minimitzant el bagatge ofensiu d’un Liverpool que no va xutar una sola vegada entre els tres pals en tot el partit –Henderson va tenir la més clara amb un xut que va marxar per poc–, l’Atlético va anar trobant forces a mesura que avançaven els minuts per mantenir la seva dinàmica de partit, amb la solidaritat per bandera i intentant aprofitar les poques sortides al contraatac que va tenir. Morata, negat de cara a porteria, va relliscar just en el moment d’impactar la pilota després d’una gran passada enrere de Renan Lodi, ahir prou aplicat en tasques defensives.

Ferotge davant l’exhibició de força del seu equip, el públic del Wanda Metropolitano va rugir més que mai per donar la benvinguda a Diego Costa, que reapareixia per exhaurir uns últims minuts de resistència que valen una victòria en la primera batalla. No la definitiva, però l’Atlético trepitjarà Anfield amb un botí a defensar.