“Podem sortir a fer esport”

Vam venir aquí amb la meva pare­lla. Ella és nutri­ci­o­nista, li va sor­tir una oferta de tre­ball i vam veure l’opor­tu­ni­tat. Ales­ho­res jo em vaig començar a moure per inten­tar jugar aquí. Vaig acon­se­guir el con­tacte d’un entre­na­dor català, vaig pro­var amb dos equips i vaig aca­bar jugant a l’Stan­more Hawks, un equip que equi­val­dria a la ter­cera divisió d’allà.

Vaig estar entre­nant-me amb un con­junt de la segona divisió. Em volien fit­xar però no va poder ser perquè per equip només poden tenir dos juga­dors que no tin­guin pas­sa­port aus­tralià i ja tenien les dues vises d’estran­gers ocu­pa­des. Amb un altre equip em va pas­sar el mateix i després em va sor­tir l’opor­tu­ni­tat de poder jugar en un equip de ter­cera i també per fer-hi d’entre­na­dor, i vaig accep­tar-ho. Ja està par­lat amb el club que si en el mer­cat d’hivern, que és aviat, em surt una opor­tu­ni­tat, em dei­xa­rien sor­tir perquè saben que puc jugar més amunt.

El con­fi­na­ment no és tan estricte com a l’Estat espa­nyol. És simi­lar, però la diferència és que podem anar a fer esport. Aquí no hi ha tants casos, és fred dir-ho així, però la diferència és gran res­pecte a allà i crec que s’han avançat una mica en el sen­tit de tan­car-ho tot abans. El con­fi­na­ment és tot igual, només es pot sor­tir per anar a la farmàcia o al súper, però es pot sor­tir a fer esport. Als espor­tis­tes com jo ens dona la vida perquè podem anar a córrer i a fer esport al parc. Per llei poden sor­tir dues per­so­nes jun­tes a exer­ci­tar-se a l’aire lliure.

Havíem jugat dues jor­na­des quan es va atu­rar, ara fa tres set­ma­nes. No se sap què pas­sarà. Fa pinta que es pot sus­pen­dre la lliga. Aquí, al final, el fut­bol no és el pri­mer esport, no està ni entre els tres pri­mers esports, i de segona divisió cap a baix no se li dona tanta importància. Si se suspèn la lliga, en prin­cipi la pròxima la faran més llarga, en comp­tes de dues vol­tes se’n faran tres. Seria començar al desem­bre, dos mesos abans del nor­mal, ja que s’ini­cia al febrer, i aca­ba­ria quan toca, al setem­bre.

El rugbi, el cri­quet i després venen el bàsquet, el fut­bol, el fut­bol sala. Els esports es divi­dei­xen en el calen­dari i es van suc­ceint; cinc mesos un, després comença l’altre... Aquí tenen una cul­tura molt espor­tista. Per exem­ple, jo, amb el meu equip, abans que s’aturés tot, ens entrenàvem en un parc. El pri­mer dia que vaig arri­bar aquí vaig al·luci­nar. És un parc, que està habi­li­tat, i és una cosa habi­tual. Molts equips de rugbi i d’altres esports van a parcs, tenen una tanca de metre i mig i s’entre­nen.

Sí. Amb l’equip de segona que vaig pro­var també ens entrenàvem en parcs. Un dia al parc i dos a l’estadi. Però els parcs estan acli­ma­tats, tenen ves­ti­dor... però sí, és sor­pre­nent al prin­cipi. Jo li deia, al meu entre­na­dor, i ell reia. El mate­rial es porta a cada sessió, les por­te­ries es mun­ten i algu­nes són mòbils, i aques­tes es dei­xen a un cos­tat allà al parc quan s’acaba. I no hi ha pro­blema, no es fan malbé, aquí la gent és molt res­pec­tu­osa. I amb altres coses, igual; pots dei­xar les claus de la moto o el telèfon mòbil a la vista i no pas­sarà res.

Jugant ho noto molt. Física­ment són supe­ri­ors, però tècni­ca­ment i tàcti­ca­ment són més flui­xos. Jo soc mig cen­tre, una posició en què has d’ata­car, has de defen­sar i veus les carències. Per exem­ple, pots veure contínua­ment com el late­ral perd la marca de l’extrem durant un par­tit. I pre­gun­tes, però “per què?”, i et diuen: “Perquè estava mirant la pilota.” No els han ense­nyat que aquests detalls tàctics són impor­tantíssims. O que si tens dos mig cen­tres, quan l’equip ataca, un d’ells ha d’estar atent al mit­ja­punta rival o a la tran­sició defen­siva en cas de pèrdua, doncs no hi pen­sen. Tot i això, estan millo­rant, pel que em diuen.