Tres, en tenim per dinar.

Cada dia no, però sovint, en dies alterns, sor­tim dos o tres al mar a pes­car una estona.

Aquí on som és a dues hores i mitja de Rio, un lloc molt bonic, amb molta natu­ra­lesa i no hi ha gaire risc.

A finals dels sei­xanta era estu­di­ant d’edu­cació física i alhora tre­ba­llava en un petit club, bas­tant humil, però que com­pe­tia en la pri­mera divisió del cam­pi­o­nat de Rio, el que també va ser club de Ronaldo [el São Cris­tovão]. Jo ales­ho­res era el pre­pa­ra­dor físic i entre­na­dor de l’equip sub-23 i un dia a l’estadi Mara­canã, durant un par­tit con­tra el Fla­mengo, se’m va acos­tar un diplomàtic bra­si­ler dient-me si volia i podia mar­xar a Ghana a entre­nar. “Vull i puc”, li vaig dir, i vuit dies després estava allà fent una entre­vista. Resulta que Ghana no tenia diners per con­trac­tar un entre­na­dor de renom i a través del govern van sol·lici­tar que volien con­trac­tar un entre­na­dor bra­si­ler. El nos­tre govern va tru­car a l’escola d’entre­na­dors i va sor­gir el meu nom. Tenia 24 anys i l’experiència em va fer créixer molt, sem­pre que vaig a fer con­ferències ara els dic a les noves gene­ra­ci­ons que se sacri­fi­quin i apro­fi­tin les opor­tu­ni­tats. Vaig mar­xar a l’Àfrica a canvi d’un salari de cent dòlars, que no era gaire. És veri­tat que ho tenia tot inclòs: el cotxe, un con­duc­tor… Però si ho vaig fer només va ser per una cosa: per l’opor­tu­ni­tat.

Molt difícil, com­ple­ta­ment ama­teur, sense cap mena d’estruc­tura. L’equip més potent d’Acra s’entre­nava en un ter­reny davant del She­ra­ton on les por­te­ries eren dues pedres i els fut­bo­lis­tes es can­vi­a­ven allà. Ara bé, tenien juga­dors d’una qua­li­tat abso­lu­ta­ment increïble. Recordo Osei Kofi, no podré obli­dar mai el seu nom, que va ser esco­llit dos anys seguits millor juga­dor d’Àfrica i tenia una qua­li­tat des­co­mu­nal. De fet va haver-hi un inter­canvi diplomàtic i va venir a Ghana l’Stoke City de Gor­don Banks a jugar dos par­tits con­tra l’equip prin­ci­pal de Kumasi, l’Asante Kotoko. Com que hi havia vuit o nou juga­dors de la selecció em van con­vi­dar a mi per diri­gir-los. Els vam gua­nyar i en un gol Kofi fins i tot va dri­blar Banks i va entrar dins de la por­te­ria amb la pilota. No van voler jugar el segon par­tit. De veri­tat que a l’Àfrica hi havia juga­dors amb una tècnica i una habi­li­tat des­co­mu­nals, però l’estruc­tura era molt precària.

Ni més ni menys, sim­ple­ment eren molt dife­rents. No es pot com­pa­rar. I diria que la copa del món del 1966 va ser un punt d’inflexió evi­dent. Fins ales­ho­res es jugava i es dei­xava jugar: els defen­ses només defen­sa­ven, els mig­cam­pis­tes orga­nit­za­ven i els davan­ters feien gols. A par­tir d’aquell mun­dial va començar a com­pac­tar-se tot molt més, a aug­men­tar la velo­ci­tat del joc, juga­dors molt més inte­grats, pressió sobre el que porta la pilota. La con­signa era clara: es juga i no es deixa jugar. Per jugar a dia d’avui és veri­tat que el juga­dor ha d’estar molt pre­pa­rat, tant física­ment com tècni­ca­ment. I alhora cal con­viure amb una pressió molt gran.

La capa­ci­tat de decisió i de mar­car la diferència que tenen, un fet que no està només vin­cu­lat a les seves habi­li­tats. De juga­dors amb bona tècnica n’hi ha molts, però aquests tenen una cosa que els fa fer la diferència: sem­pre miren enda­vant, només pen­sen a gua­nyar… L’altre dia aquí al Bra­sil van fer un repàs de tota la car­rera de Pelé i és impres­si­o­nant. Ell tenia aquesta capa­ci­tat men­tal per voler gua­nyar sem­pre, de voler estar sobre un ter­reny de joc per fer coses impor­tants. Jo vaig ser pre­pa­ra­dor físic del Bra­sil el 1970 i en els cinc mesos que devia durar tot, des de la pre­pa­ració fins al tor­neig, va ser exem­plar, no es va sal­tar ni un entre­na­ment, lide­rava, un exem­ple. Això també és el que els fa dife­rents.

Sí, per mi va ser el millor i diria que per tot­hom. Si tu pre­gun­tes a juga­dors la majo­ria et dirà Pelé. Com­pletíssim, feia de tot sobre el ter­reny de joc.

Un equip que no donava ni un pro­blema: tots excep­ci­o­nals, tots tre­ba­lla­dors, tots gua­nya­dors. Un grup de juga­dors en què tots volien fer la diferència però amb una men­ta­li­tat col·lec­tiva impres­si­o­nant. Avui és difícil veure un equip amb cinc o sis fut­bo­lis­tes excep­ci­o­nals i aquell equip els tenia: Pelé, Jair­zinho, Tostão, Rive­lino, Ger­son, Car­los Alberto… No obli­daré mai els entre­na­ments, inten­tant millo­rar cons­tant­ment. Als entre­na­ments Pelé em deia: “Pro­fes­sor, jo jugo de pri­me­res perquè després als par­tits no tinc temps de fer dos tocs.” Tenien una men­ta­li­tat incom­pa­ra­ble.

Seria pos­si­ble sem­pre que esti­guin encai­xats en un sis­tema de joc que els afa­vo­reixi. És veri­tat que un equip no el fas amb vuit Pelés o amb deu Dun­gas, has d’estar equi­li­brat, però al final tot és un tema de repar­ti­ment d’espais i de qua­li­tat. I això és el que va pas­sar el 1970: Rive­lino anava enrere a aju­dar, Jair­zinho també, Tostão, el mateix Pelé. Zaga­llo volia ocu­pació total d’espais i després amb la pilota, cre­a­ti­vi­tat.

Mira, ara m’estic fent un tip de veure par­tits històrics i aquesta set­mana molts peri­o­dis­tes han posat èmfasi en la final de la copa Con­fe­de­ra­ci­ons del 2005 com un dels grans par­tits que ha fet la selecció del Bra­sil. Amb Kaká, amb Ronal­dinho, amb Robinho, amb Adri­ano. Aquell va ser un par­tidàs i és difícil ser tan explícit, però és veri­tat que aquell equip del 1982 amb Zico i Sócra­tes era molt bonic de veure i hau­ria meres­cut gua­nyar alguna cosa, que és quan veri­ta­ble­ment que­des en el record. Té mèrit que sense haver acon­se­guit el títol la gent no hagi obli­dat aquell equip.

Per mi va ser per­fecte el que vam fer. Teníem juga­dors d’una qua­li­tat supe­rior com Romário o Bebeto però que no tenien tanta capa­ci­tat per defen­sar i ho com­pensàvem amb d’altres com Dunga i Mauro Silva, que tot i no ser tècni­ca­ment excel·lents sí que eren bons. I a més ho com­ple­mentàvem amb juga­dors de bas­tanta qua­li­tat, amb Zinho, amb Raí, després amb Mazinho, Cafú, Branco, Leo­nardo… No eren genis, només Bebeto i Romário, però sí juga­dors d’un nivell molt alt. Era un equip tècni­ca­ment molt bo i per això ha gua­nyat el mun­dial.

En gene­ral el fut­bol bra­si­ler sem­pre ha neces­si­tat un juga­dor de marca per com­pen­sar l’equip, que si a més de físic té capa­ci­tat per jugar molt millor. Case­miro per exem­ple és un juga­dor que ho fa molt bé a l’hora de donar pro­tecció a l’esquena dels juga­dors més cre­a­tius i aju­dar alhora els defen­ses.

És un tema del qual sim­ple­ment no es parla, no hi ha expli­cació per a allò. Recordo estar al cos­tat de Júlio César a la zona mixta i ho va defi­nir de manera immi­llo­ra­ble: “No s’explica allò que no té expli­cació.” Ningú mai abans havia fet set gols al Bra­sil, no hi ha manera de jus­ti­fi­car-ho.

No sé si hauríem gua­nyat però sí que crec que amb ell i amb Thi­ago Silva hau­ria estat una història dife­rent.

A Ney­mar encara li queda corda i pos­si­bi­li­tat de créixer, tres o qua­tre anys de màxim nivell. Con­ti­nua sent un talent indis­cu­ti­ble, només cal mirar els par­tits del PSG. És el millor juga­dor que tenim al Bra­sil, pot­ser l’únic que marca la diferència.

M’agrada molt, un juga­dor amb una gran capa­ci­tat per orga­nit­zar el joc. No és bo estar com­pa­rant-lo amb Xavi però és veri­tat que en algu­nes face­tes del joc recorda bas­tant a ell.