AGUIRRE I EL MODEL BARÇA. Aquests dies ens han empastifat als mitjans d'allò que anomenem model Barça, entès com una forma de jugar innegociable. Amb aquells jugadors que tenia el dream team o els que veiem ara al Camp Nou, una constel·lació de peloteros mai vista en la història del futbol, és fàcil imaginar i practicar un futbol de toc que sigui vistós, arriscat i estèticament agraït per als que ens ho mirem des de la grada. Però què passa quan un equip menor, sense el desmesurat talent del Barça, decideix jugar d'aquesta manera? Primer de tot, que contradiu la màxima de l'escola dominant aquests dies, la de Mourinho: els tècnics s'han d'adaptar a allò que tenen. Aguirre i Mèxic potser (o sense el potser) s'estavellaran a Sud-àfrica, però els hem d'agrair el camí que han escollit cap a la seva perdició. La majoria d'equips també quedaran arraconats d'entrada o gairebé, però ningú parlarà d'ells.

UN RANXO holandès. El risc dels mexicans quan es posen al camp és sublim. Márquez, que acumula 15 mesos d'injúries contínues al Camp Nou, fa de Busquets, i Giovanni dos Santos –un jugador condemnat per gasetillers aprofitats a les galeres de l'anonimat– es mou per la gespa com si fos Leo Messi, no només per la seva anarquia tàctica sinó per brillants arrancades i accions individuals descarades que no tots els entrenadors estan disposats a acceptar. Al davant Carlos Vela, com el nostre Pedrito, és una altra joia de jugador. Torrado i Juárez, amb totes les seves limitacions, actuen de Touré i Xavi, i Aguilar és un lateral i extrem al mateix temps que s'ha empassat tota la filmografia sencera de Dani Alves.

PARREIRA. Mentre l'escola holandesa (i ara catalana) de futbol fa forat entre tots aquells que lluitem per convertir el futbol en el vuitè art, al Brasil arruïnen la seva tradició de jogo bonito exportant les seves pròpies misèries futbolístiques arreu del planeta. Contra un equip amb tantes limitacions com el mexicà, el prestigiós entrenador de Sud-àfrica va aplicar una recepta ja coneguda, menyspreu de la pilota, defensa i atletisme. I no va guanyar de miracle.

Lluís Simon

Director adjunt