Quan comença un mundial de futbol o una Eurocopa, fins i tot també la copa d'Àfrica o la copa Amèrica, els futbolers tardem pocs dies a queixar-nos de la mala qualitat general del futbol que exhibeixen les seleccions participants. En el futbol, però, tot és relatiu i la realitat sempre s'ha de contrastar amb les expectatives creades. I com que, a més, el mundial és cada quatre anys i la memòria és selectiva, sempre ens sembla que l'actual és pitjor que els anteriors, dels quals conservem sobretot els millors moments. Sí que segurament hi ha un factor que fa que els últims mundials siguin sensiblement diferents dels dels anys vuitanta cap enrere: la sentència Bosman. La lliure circulació de jugadors estrangers a la Unió Europea s'ha analitzat a bastament en relació amb el futbol de clubs, i només cal posar l'exemple de l'últim campió de la lliga de campions, l'Inter de Milà, que ho ha aconseguit jugant sense italians. Aquest canvi sí que ha establert una reordenació en la relació del futbol de clubs i les seleccions (segurament molts més que s'haurien d'analitzar amb detall): els principals clubs d'Europa s'han convertit en veritables seleccions mundials, perquè amb diners i sense traves per a la contractació s'ha pogut concentrar molt més talent en uns pocs equips. Les seleccions, en canvi, tenen el que tenen, però difícilment poden reunir onze dels millors jugadors del món en la seva posició, cosa que sí que poden fer els clubs més potents. Amb el talent més repartit territorialment, en canvi, el futbol de seleccions s'ha igualat més i hi ha menys diferència entre les grans potències tradicionals (encara que sempre una o altra és la que acaba guanyant la copa del món) i la resta de competidors.

Una qüestió paral·lela a aquesta és la dels entrenadors/seleccionadors. Els millors tècnics ocupen les banquetes dels millors clubs i en les seleccions predominen entrenadors que culminen la seva carrera o que han fet una carrera diguem-ne més tecnocràtica en les federacions. Però a l'hora de parlar d'entrenadors és inevitable recórrer a la sentència que va fer famosa Marco van Basten: «Si jo he tingut deu entrenadors, un m'ha ensenyat alguna cosa, tres no em van espatllar i sis van intentar fotre'm.» En aquest mundial difícilment algú pot assenyalar, almenys amb el que hem vist fins ara, que hi hagi cap tècnic de la primera categoria que apunta Van Basten. Sí que n'hi ha de la segona, que són els que, sense proposar res de gaire valor futbolístic, almenys no desaprofiten l capacitat dels seus jugadors, que ja és molt, com es desprèn de la frase del mite holandès.

Ara, dels que «foten», n'hi ha mostres molt clares. Des del meu punt de vista, hi ha tres exemples palmaris: Sven-Göran Eriksson, Carlos Queiroz i Raymond Domenech. El cas del suec clama al cel. En el seu llarg currículum hi ha èxits puntuals, en el Benfica i el Lazio. Però no es recorden els seus equips pel futbol que van fer. Un misteriós prestigi li va obrir les portes de la selecció d'Anglaterra, que amb ell va dilapidar durant sis anys el potencial que podia tenir, amb un futbol incomprensible. Ni d'atac ni defensiu, ni amb pilota ni sense, ni efectiu ni aprofitable. Ara és al mundial de rebot, reclamat per Costa d'Ivori al mes de febrer. Sembla prou temps, però, per haver incidit decisivament a desdibuixar un equip prou potent.

Queiroz viu de la fama d'haver descobert com a seleccionador sub-20 la generació daurada del futbol portuguès en què hi havia Figo, Rui Costa, Couto, Joao Pinto i Vitor Baia. Jugadors que, sens dubte, es descobreixen sols i ja ho havien fet en els seus equips. També va acumular fama com a suposat cervell a l'ombra en el Manchester United d'Alex Ferguson. Això el va dur a la banqueta del Madrid de Florentino Pérez, on va fracassar estrepitosament amb un futbol sense cap idea. Però la incompetència sempre empeny cap amunt i fa anys que fa de seleccionador portuguès. Només cal veure la falta de concepte i d'idees de la seva selecció en qualsevol partit. I com els millors jugadors empitjoren a les seves ordres.

I amb aquest concepte arribem a tercer home. Gris funcionari de la banqueta, Domenech (a la imatge) ha anul·lat l'enorme capital futbolístic del futbol francès des del 2004. Sí, va disputar l'última final del mundial. Però va ser quan els jugadors, capitanejats per Zidane, van gestionar sols el seu talent intervenint també en les alineacions. Quan actuen a les ordres del tècnic, l'equip francès fa mal als ulls i al cor. La classificació per a Sud-àfrica ja va ser un miracle. I ara ja poden anar fent les maletes, amb una imatge patètica i amb enfrontaments creuats dins l'equip i amb el seleccionador.

Tant que costa tenir bon material per fer una mica de futbol, i cau en mans d'entrenadors com aquests. Ni una sèrie de bons resultats pot contradir determinades evidències.