tRIANGULANT
LLUÍS SIMON
Villa triomfa d'extrem camí del Camp Nou
VILLA, PER LA BANDA. És insòlit que ningú recordés ahir que Guardiola ha fitxat precisament Villa per al Barça perquè jugui obert a la banda esquerra. Aquesta teoria –que Villa sigui capaç de jugar obert– ha estat discutida des de fa setmanes per diversos experts i analistes del joc d'atac del Barça, que no veuen capaç l'asturià d'adaptar-s'hi. Però, sorpresa! Com va jugar Villa contra Hondures? Descaradament obert. Com a fals o real extrem va triturar els laterals i els centrals centreamericans sempre que va voler amb una exhibició que fa trempar els culés que ja imaginem què poden arribar a fer plegats Messi, pel mig o per la dreta, i Villa, per l'esquerra o pel mig.
LA «PETITESSE». Aquest desastre de França supera, àmpliament, el futbol en si mateix. Ho escriu sovint Joan Lluís-Lluís: la decadència de França no té aturador. L'única imatge positiva que ha donat el país en els últims anys és la de la princesa, perdó primera dama, Carla Bruni.
LUIS SUÁREZ. Des del primer dia m'havia proposat parlar d'aquest jugador. Suárez (23 anys) és un davanter total que et deixa estabornit el primer cop que, fent zàping, l'enganxes en un partit de l'Ajax en la lliga holandesa. El seu talent és comparable al d'Enzo Francescoli, tot i que li agrada jugar més a prop de l'àrea. Conserva el caràcter guanyador i, de vegades provocador, que totes les grans figures del seu país han forjat als carrers de Montevideo. Si un defensa l'aixeca, ell s'apunta la matrícula i un minut després l'agressor s'emporta una sotana o un barret de copa de record. És un cas únic en el futbol europeu perquè no val el que l'Ajax demana per ell (25 milions d'euros), sinó probablement el doble. A l'Uruguai li falta algun jugador que la remeni al mig del camp com Déu mana. Però, al davant ho té tot.
HOMES DE FE. L'església maradoniana guanya fidels. Cada dia que passa es comprova que l'Argentina no és només una munió de jugadors sense solta ni volta, sinó també un bloc granític que no deixa escletxes en cap zona del camp. Maradona, a més, pot presumir –allò que tant li agrada– fins i tot amb Martín Palermo, un jugador que gairebé cap argentí volia a la selecció. L'efecte de Maradona és tan gegantí que fins i tot Messi, una meravella al camp, passa desapercebut pel seu magnetisme.
Lluís Simon
Director adjunt