L'EQUIP DEL «MAESTRO». Mestre d'escola de professió, Óscar Washington Tabárez, seleccionador uruguaià, és un home pragmàtic. Ha col·locat el seu equip a quarts de final del mundial i, probablement, assoleixi les semifinals. L'Uruguai, la potència futbolística (dos mundials i tres finals) més petita del món (5 milions d'habitants), limita territorialment amb el Brasil i l'Argentina, però sempre ha sabut escapar-se de qüestions metafísiques amb això del futbol. Mentre els brasilers feien néixer el jogo bonito i els argentins la nuestra, maneres estètiques i ètiques d'entendre aquest esport, l'Uruguai tirava pel dret. Va guanyar la final del 1930 amb un equip molt jove de pulmons infinits. El Maracanazo el va convèncer que tot es tractava de la famosa garra uruguaya. No ha canviat. L'equip actual és sòlid enrere i verinós en atac. Combina poc. Ni pot ni li interessa. Tabárez sap que, avui, l'Uruguai no té un mitja punta creatiu que lideri cada acció d'atac. Però li sobren davanters. Per això juga amb tres. Serà un rival difícil per a qualsevol equip. Té poquíssim a perdre i va sobrat de gol.

GHANA. Asamoha Gyan és un brau. Bocanegra va intentar aturar-lo en el gol de la victòria dels ghanesos. Va ser impossible. Ghana s'ha ficat entre els vuit millors sent el més africà de tots. Els que ja han quedat eliminats van fracassar en l'intent de no ser ells mateixos. La disfressa és un mal company en moments decisius. Ghana va assolir l'equilibri impossible: jugar amb un cert ordre sense perdre la naturalesa del seu futbol.

DESEQUILIBRATS. L'equip estatal es debat entre «apocalíptics i integrats», diria Umberto Eco. Hi ha qui la victòria el cega. El resultat favorable suporta cada anàlisi optimista. Hi ha, d'altra banda, el grup de gurmets que veuen traïda la idea. Aquests analistes es desentenen de factors clau. El primer, essencial: una selecció no pot aspirar a assolir el nivell d'un equip –el Barça és el mirall recurrent–, per la poca quantitat d'entrenaments junts i l'eventualitat de partits que disputa. El segon, circumstancial: un mundial és una carrera vertiginosa de set partits. Un grapat d'explosions. Quatre idees i molt cor. L'antítesi de la regularitat. Una cita de traça grossa davant la finesa del pla dissenyat per guanyar una lliga.

Ramiro Martín-Llanos

Redactor