Si el pas de Diego Armando Maradona per Barcelona va deixar una petjada menys profunda del que s’esperava, a Nàpols la història va ser ben diferent: no es recorda una connexió tan forta entre una ciutat i un club amb un futbolista com la que hi va haver entre la metropoli del sud d’Itàlia i l’astre argenti. Des del dia de la seva presentació, el 4 de juliol de 1984, Maradona va saber el molt que suposava per als napolitans. L’estadi de San Paolo es va omplir amb 85.000 aficionats per donar-li la benvinguda. Després, va esclatar una història d’amor tan forta i apassionada com el caràcter partenopeu.

Maradona va veure reflectida, en la decadent Nàpols dels anys vuitanta del segle passat, la seva infància en els barris més desafavorits de Buenos Aires. A més, l’equip de la ciutat més pobra d’Itàlia era rebut en els estadis del nord amb menyspreu i la mirada per damunt de l’espatlla, fet que va provocar que aquell Maradona, jove i en la plenitud de la seva carrera, s’alçés com el cap d’una rebel·lió que culminaria amb la consecució de la lliga 1986/87.

El primer scudetto de la història del Nàpols va ser tot un esdeveniment, celebrat a la ciutat com mai s’havia celebrat un èxit esportiu. Després, vindrien una lliga més, la de la temporada 1989-90, la Copa de 1987, la Supercopa de 1991 i la copa de la UEFA de 1989. Els set anys de Diego Armando Maradona a Nàpols acabarien, però, malament. Perquè també hi va haver un costat fosc del seu pas per allà, que té molt a veure amb la seva relació amb la camorra i les màfies italianes. El cas és que el mes de març de 1991, després d’haver estat investigat per possessió de drogues, se li va detectar cocaïna a la orina en un control antidopatge. Va ser sancionat sense poder jugar durant un any i mig i va decidir fer les maletes i marxar. El seu comiat de Nàpols no va tenir res a veure amb la seva arribada triomfal.