El 12 d’agost passat, el París Saint-Germain va celebrar els 50 anys de vida. De sobres és sabut arreu del món, però, que la institució va tornar a néixer a finals de maig del 2011, quan el fons Qatar Sports Investments, propietat de la família reial qatariana, es va quedar primer el 70% de les accions i pocs mesos més tard la seva totalitat per donar a la ciutat de París un club de futbol de la magnitud d’una gran capital.

I dit i fet, en menys d’una dècada el palmarès parla per si sol. El PSG, que abans de l’arribada del xeic només tenia dues lligues en el seu palmarès, vuit menys que el Saint-Étienne i set menys que el seu etern rival, l’Olympique de Marsella, avui té les mateixes que el club del Vélodrome i és a tan sols un títol d’enfilar-se fins al capdamunt del palmarès.

Incontestable a França, però, Europa sempre és reticent a encabir els nous rics de forma automàtica. Com ja va succeir al Chelsea, que abans de conquerir l’orelluda de forma un pèl rocambolesca el 2012, va acumular diversos desencisos sota el paraigua de l’oligarca Roman Abramovich.

Europa reclama mètode i experiència competitiva, fonamentar els èxits sobre vivències doloroses, i el PSG n’ha hagut de col·leccionar en les últimes temporades; enredat en els vuitens de final fins a quatre vegades des de l’arribada del capital qatarià, i amb alguna derrota estrepitosa com el 6-1 al Camp Nou que va fer que es posés en qüestió la importància del pes de l’escut, escàs històricament en un PSG que no va ser fins a la temporada passada que va superar la barrera dels quarts per acabar caient en la final a Lisboa contra el Bayern.

Una experiència també traumàtica, però que el situa a prop de la seva diana, i sobretot amb l’experiència de saber quin és el camí cap a l’èxit. Una recepta que es diu Neymar i Mbappé. Però que també du el nom de futbolistes com ara Marquinhos, Gueye o Ander Herrera, futbolistes sense aura d’estrelles però amb una ànima col·lectiva que ha estat palpable en el PSG de l’última temporada, capaç de pressionar, solidari en el replegament, resistent en ritmes alts com els que va haver de combatre en la final de la Champions League. “El resultat no el podem controlar, però sí l’elecció de deixar el cor sobre el terreny de joc. I això ho hem fet. El futbol és talent però també físic i mentalitat, i en les últimes setmanes hem après com es fa per lluitar per aquests títols”, va dir aleshores el tècnic, Thomas Tuchel, que té en aquesta ànima col·lectiva el mirall en el qual s’ha de fixar després d’un tram de temporada en què ha hagut de combatre nombroses lesions, casos de Covid, en què ha experimentat diversos sistemes, des del 4-4-2 fins al 3-5-2, però en què el 4-3-3 sempre acaba insinuant-se com l’entrellat més recurrent en partits de màxima transcendència, amb un interior com Verratti per aglutinar futbol, un altre de més resistent com Gueye per saltar a la pressió i amb la llibertat ofensiva perquè Neymar i Mbappé puguin moure l’arbre rival.