Un bombardeig

Hi ha jugades inicials que són un miratge. En canvi, la que va acabar amb un xut al pal propi de Calavera quan s’havien consumit pocs segons va ser un avançament del ruixat que arribava. Perquè el Rayo va fer un bany de futbol en la primera part que no es va traduir en el marcador de miracle. Va ser molt estrany que els madrilenys no marquessin en tres ocasions clamoroses en els deu primers minuts, però entre les aparicions providencials de Juan Carlos i Santi Bueno i el desencert dels davanters visitants ho van impedir. El Girona no atrapava res. Ja no era només la perillositat dels extrems (sobretot Álvaro, que feia anar de bòlit Calavera), sinó que el monòleg era integral. El conjunt d’Iraola acaparava el domini i la pilota. Sense rifar-ne ni una, fent-la circular amb precisió i tenint molt clar com atacar, despullant sovint l’esquena de Bernardo. I quan no la tenien, feien una pressió alta a la qual els gironins no sabien trobar cap més resposta que les pilotes llargues des del darrere. En alguns moments semblava que el Rayo jugués amb dotze. Recordava el monòleg que el Mirandés, un any enrere i també amb Iraola a la banqueta, havia protagonitzat en el mateix escenari (0-3). Aquest cop, sense gols, la millor notícia per al Girona. Els de Francisco van matisar una mica, només una mica, una superioritat que sempre va ser indiscutible. En alguna sortida ràpida, els locals van amenaçar l’àrea rival, que feia molta falta ni que fos per fer-los recular una mica l’impuls. Mamadou en va tenir un parell –sobretot en recollir una gran passada de Samu, a la qual Catena es va anticipar quan ja rematava–, però Juan Carlos va salvar un altre cop el 0-1 a xut d’Álvaro. I fins i tot el Rayo va estar a punt d’aprofitar una badada dels gironins en la defensa d’una falta. El 0-0 en el descans era un tresor.

Un altre escenari

Tocava moure peça. Francisco va decidir no remoure el dibuix i fer dos canvis naturals, amb l’entrada de Yan Couto al lateral dret i Cristóforo al mig del camp. Tot i que va començar amb una rematada d’Antoñín, la segona part ja va ser una altra cosa. El Girona va apujar la intensitat, va fer la sensació que tenia més clar com contenir la iniciativa del Rayo i també va començar a fer circular amb una mica més de paciència la pilota, que amb prou feines havia olorat abans del descans. Possiblement el conjunt d’Iraola també va abaixar les prestacions, després d’un domini tan aclaparador sense premi, però el cas és que les forces es van igualar. I, posats a aliar-se amb la fortuna, el Girona va tenir a prop l’1-0, en l’única rematada en condicions que va fer Stuani. Era, de fet, un cop de cap marca de la casa de l’uruguaià, ben assistit per Yan Couto, però el pitxitxi la va picar massa. En l’única fase a l’àrea madrilenya, en una acció que va dur confusió i que va acabar amb lliure indirecte dins l’àrea, Monchu va tenir la segona ocasió clara, però la resposta de Luca Zidane va ser molt bona (59’).

Tot i la millora, el Girona no va acabar de fer mai un pas endavant contundent, i el Rayo, tot i lluny de l’autoritat del primer període, encara va tornar a aparèixer al davant, en un regal de Bernardo que Antoñín no va saber aprofitar (68’). El partit s’hauria pogut complicar molt si l’àrbitre no hagués perdonat la segona groga a Enric Franquesa (78’). Ja sense Stuani al camp, i després de tant treball i patiment, el Girona va acabar més pendent de garantir la solidesa al darrere que d’estirar-se. I el Rayo va acabar amb la sensació d’haver perdut una gran oportunitat de millorar els números a fora.