En els seus primers quatre mesos al club, Ronald Koeman ha viscut amb pànic l’intent de fugida frustrat de Leo Messi, ha hagut de gestionar la complicada sortida d’un tòtem com Luis Suárez, ha vist des de la resignació més absoluta com el mercat de fitxatges es tancava sense l’arribada del central i el davanter centre que havia demanat, va assabentar-se des de Torí de la dimissió del president que l’havia fitxat i ha vist com se li lesionaven de gravetat homes de pes com Piqué, Ansu Fati i Sergi Roberto. I amb tots aquests condicionants extra, se li ha exigit liderar una reconstrucció profunda, com aquell qui diu, amb una sabata i una espardenya. El club és a l’UCI econòmicament parlant per culpa de la pandèmia i el futbol fa setmanes que ha passat definitivament a segon pla per al culer. Messi viu en permanent melancolia, la lliga està virtualment perduda al mes de desembre –l’Atlético marxa, de nou, dos punts més– i el soci anhela encertar-la amb el nou president en un dels moments més crítics de la història del club. Desencís futbolístic amb un Barça que no carbura i preocupació i inestabilitat institucional evidents.

Potser per tot això Koeman va buscar durant el partit contra el València, en més d’una ocasió, la mirada còmplice del seu homòleg a l’altra àrea tècnica. L’holandès buscava a la seva dreta el consol d’un Javi Gracia que tampoc passa precisament dies feliços a la capital del Túria. Que li parlin a ell de situació convulsa. L’univers Peter Lim mereixeria un altre capítol.

En efecte, el Camp Nou acollia ahir el cara a cara entre dos clubs ferits. A Mestalla, de fet, fa ja anys que l’hemorràgia existeix. El Barça buscava sumar el seu particular 9 de 9, però va ser incapaç de superar un València que venia físicament afeblit per la pròrroga jugada a Terrassa en la copa fa només uns dies. El pitjor València dels últims anys va ser capaç de puntuar al Camp Nou.

A Javi Gracia no li han portat substituts per a Ferran Torres, Rodrigo i Parejo, i l’amenaça de la dimissió sobrevola la banqueta del València setmana sí, setmana també. Però ell va fent, amb professionalitat. Ahir, empat en un Camp Nou on el Barça només havia cedit punts contra el Sevilla i el Real Madrid.

Un gol de cap del central Diakhaby en la sortida d’un córner executat per Carlos Soler va avançar el València. Atenció a la dada: dels últims cinc gols encaixats, tres han estat de córner. Carpeta, una més, que ha de resoldre Koeman.

Ter Stegen va salvar el Barça de rebre més gols amb dues bones intervencions, en un xut de Carlos Soler i un cop de cap de Maxi. I en l’afegit va arribar el gol del rècord. Messi va filtrar una pilota per a Griezmann i Gayà el va desequilibrar per darrere. Hernández Hernández va assenyalar penal i li va mostrar la vermella però, després de consultar el VAR, ho va deixar en una groga i va mantenir la pena màxima. Messi va executar i Jaume va aturar. En l’acció consecutiva, Jordi Alba va centrar, la pilota va tocar Paulista i Messi va acabar marcant de cap. Gol número 643 del capità amb la samarreta blaugrana, que atrapa així Pelé. Per fi. El mite brasiler ho va fer en 757 partits amb el Santos. Messi ho ha aconseguit en menys: 748 partits amb el Barça. Rècord del Messi més moix.

El gol de Ronald Araujo, amb una rematada acrobàtica estèticament bonica, semblava aclarir la tarda en el minut 52 de partit. El Barça havia capgirat el marcador i olorava la seva tercera victòria seguida i la seva segona remuntada en la lliga després de fer-ho fa pocs dies contra la Real. Però aquest Barça va tornar a pecar del mateix. No és un Barça fiable i no és un Barça regular. Quan s’obre una escletxa a la il·lusió, torna a aparèixer amb duresa la realitat. Va passar després de la victòria a Torí, va passar després de les golejades contra el Betis i l’Osasuna, i ha tornat a passar ara. L’equip és incapaç d’encadenar tres alegries seguides. El gol de Maxi Gómez, anticipant-se a Mingueza, després d’una magnífica acció personal de Gayà guanyant línia de fons i cedint enrere per a l’arribada de l’uruguaià, frena de nou al Barça.

Koeman va acabar el partit amb tres centrals i dos carrilers llargs. Però res. Per a aquells que s’havien il·lusionat amb l’orgull tret contra la Real, ahir baixada del suflé.