Garrotada per a la col·lecció
El gol de Pere Milla en el 96, en la tornada del ‘play-off’ d’ascens, va posar fi a les possibilitats del Girona de tornar a primera
El no ascens i els efectes de la Covid-19 han significat un revés a tots els nivells
Com per a gairebé tot el món, aplicat a l’esport, com per a gairebé tots els clubs, el 2020 ha estat un any per oblidar. Pel que fa al Girona, l’any en què va esclatar la pandèmia que ha sacsejat a tots els nivells la institució, també serà recordat com la fi d’un curs 2019/2020 que va acabar, de nou, amb un regust molt agre. Amb tristor, nervis, incerteses, desesperació i una gran decepció que es va apoderar dels jugadors, el cos tècnic, la directiva, la propietat i els aficionats blanc-i-vermells. El 23 d’agost, en la tornada de la final del play-off d’ascens a primera divisió, l’Elx es va convertir en un nou botxí per a un Girona que, tret de l’única ocasió en què va aconseguir l’èxit de l’ascens, normalment es converteix en el bàndol perdedor d’una batalla a cara o creu. El conjunt il·licità va endur-se la glòria de l’ascens damunt la gespa de Montilivi després que Pere Milla, en el minut 96 de l’enfrontament, fes esclatar d’eufòria l’expedició visitant i de plors i tristor la plantilla i els pocs treballadors del club presents en un escenari buit per culpa de la Covid-19 –el matx anava encaminat a una pròrroga, ja que es repetia el mateix resultat de 0-0 que en l’anada al Martínez Valero.
En el partit, una expulsió del jugador diferencial i clarament el referent de la plantilla, Cristhian Stuani, tot just en el minut 61, va començar a despertar uns fantasmes camuflats de fracàs que s’havien aconseguit esvair en un tram final de campionat bo, coincidint amb l’arribada de Francisco a la banqueta. En la primera eliminatòria, els gironins van desfer-se amb certa solvència de l’Almeria amb una doble victòria, primer a Montilivi (1-0) i pocs dies després als Jocs del Mediterrani (1-2), la darrera empenta per afrontar amb moral i confiança un últim obstacle que es va convertir en malson. Primer amb un partit d’anada en què no es va poder jugar a futbol per les pèssimes condicions del terreny de joc, inacceptable, i després per l’expulsió de Stuani i el posterior drama que va aparèixer després amb el gol de Milla.
Sotrac per al projecte
Amb el no ascens, al Girona se li van esmunyir de les mans un bon grapat de milions d’euros procedents dels drets televisius que cobren els clubs a la màxima categoria; és a dir, un cop baix a les aspiracions del projecte i a l’aposta ferotge de buscar el retorn a primera, només un curs després de perdre l’elit. I és que pujar podia haver esmorteït els efectes d’un coronavirus que ha deixat els estadis buits, amb menys ingressos per als clubs i, en definitiva, amb les finances penjant d’un fil. Per sort, poc després de la derrota dolorosa, el Girona va anunciar un canvi d’accionariat amb l’entrada de Marcelo Claure, un propietari estratègic amb molt potencial econòmic que hauria d’ajudar a aixoplugar l’entitat per a un futur immediat incert que amenaça una economia gironina que darrerament s’havia estabilitat.
En l’aspecte esportiu, a més de no pujar i poder competir amb els millors clubs del món, la dilatació en la disputa del play-off i la pressa pel que pogués passar en LaLiga per iniciar el nou curs van agafar l’àrea esportiva i tota la planificació amb la consegüent reconstrucció de la plantilla, amb els pixats al ventre. La falta de temps i l’obligació de refer el bloc a causa de la reducció imperativa del cost d’aquest va provocar una sèrie d’inclemències estructurals que en la campanya actual s’han arrossegat fins al dia d’avui. A mesura que des dels despatxos es feia i es desfeia, l’equip havia de competir i Francisco havia de fer mans i mànigues, juntament amb les baixes per lesió i sanció, per trobar una estabilitat en el grup que impedís tirar directament a les escombraries el curs, un repte que, de moment, s’ha pogut aconseguir.
MARCATS
El 2020 del Girona serà recordat per les conseqüències malèfiques que va tenir no pujar a 1aINCLEMÈNCIES
La falta de temps per planificar el curs i la reducció pressupostària, els grans obstaclesEl Girona en bufa noranta i l’estadi de Montilivi, cinquanta
En aquest 2020, el Girona ha pogut bufar espelmes per celebrar dues efemèrides importants. Primer, el 25 de juliol, l’entitat blanc-i-vermella es va fer una mica més gran acumulant 90 anys i, posteriorment, el 14 d’agost, l’estadi de Montilivi va fer també un aniversari rodó amb els seus 50 anys a l’esquena. Per aquest motiu, el club va decidir vestir per aquesta temporada 2020/21 una samarreta vintage commemorativa per a l’ocasió. Les diverses franges blanc-i-vermelles més habituals van deixar pas a dues úniques franges de cada color, amb un toc clarament retro. En els seus 90 anys d’història, el Girona ha militat vuit anys en categories territorials, quaranta-quatre a tercera, dotze a segona B, vint-i-tres a segona A i dos a primera. El club ha mostrat orgullós l’efemèride com també la que va viure l’agost la que és casa seva des de fa cinquanta anys.
Montilivi n’ha vist de tots colors des que el 1970 va viure la seva inauguració contra el Barça amb uns 20.000 espectadors que van omplir les graderies de gom a gom. El duel amistós va deixar un 1-3 a favor dels blaugrana, en un primer acte per celebrar la construcció de la nova casa de l’equip. I és que, just després es va disputar el torneig Costa Brava amb el Borussia de Neunkirchen alemany, el San Lorenzo, argentí, el València i l’Espanyol, en una primera edició del torneig sense els amfitrions. Benjamí Colomer, Joan Vidal, Pere Saguer, Narcís Codina, Josep Garrido, Joaquim Ribas, Jaime Grabuleda i Josep Ribera, coneguts com els Set Magnífics, van ser els impulsors de la construcció de l’encara estadi del club.
L’adeu d’un referent del ‘gironisme’
El frenètic tancament del mercat que es va viure durant el 5 d’octubre i la reestructuració obligatòria que va haver de fer el Girona en la seva plantilla va deixar un efecte col·lateral en la marxa d’Àlex Granell, que exemplificava la sacsejada en el bloc. Arribat a l’entitat el 2014 després de viure el seu principal via crucis per diversos equips de diferents categories, Granell tornava al club que el va formar per fer-hi història. El migcampista va jugar el seu últim partit com a blanc-i-vermell el 23 d’agost contra l’Elx, en una tarda amarga però a la seva esquena en carrega un total de 233 entre lliga regular a segona A (149), a primera (66), de play-off a primera (10) i de copa (8). El jugador amb més partits al club en la LFP va pactar una sortida cap al Bolívar.