Ara, s’obrirà el termini de fitxatges i ja podrem ser inscrits i habilitats per començar la lliga.

Sí, ha estat el més complicat. Ho sabíem, però no m’havia imaginat mai que seria tan difícil entrenar sense poder competir. És veritat que, si m’ho miro amb perspectiva, aquest temps ha estat molt bo per poder-me adaptar i fer-ho sense pressa, però estem acostumats a entrenar amb l’objectiu de la competició, i no tenir aquest al·licient, en molts moments, se m’ha fet feixuc.

Que no pogués participar en cap competició, era només jo. N’hi havia quatre més que podien competir en el torneig internacional, però en la lliga tampoc estaven habilitats.

És realment dur. Enganyaria si et digués que no. Haver de fer grans esforços amb menys oxigen és complicat. Però, pel que m’expliquen, crec que soc de les persones que ha patit menys o que s’hi ha adaptat millor. També crec que va una mica amb el caràcter. Si estàs constantment posant excuses o preocupant-te per aquest fenomen, et costarà molt més. Al final, saps que ho has de patir i t’hi has d’adaptar. Com més pateixis, més ràpidament t’adaptaràs. Jo tenia molt bons consells de Beñat [exentrenador del Bolívar] i Juanmi Callejón [exjugador del club], que em deien que no em capfiqués amb l’altura, sinó que intentés patir-la, que cada dia em trobaria millor.

A cada esforç a alta intensitat, t’ofegues. Hi ha una manca d’oxigen que t’impedeix respirar. Per fer vida diària, no tens problema. Però en els esforços de la nostra feina, notes que no pots repetir-los. Fas un esforç i necessites aturar-te i recuperar l’oxigen. La clau és que, cada vegada, necessites menys temps de recuperació. I aquí hi ha la diferència quan venen equips a jugar a La Paz. Tothom fa el mateix esforç, però els d’aquí en 5 segons poden tornar a fer-ne un altre, i els de fora necessiten 15 segons. Aquí hi ha la gran diferència.

A mi sempre m’agrada tenir el meu espai; soc un punt reservat. Tinc bona relació amb tothom. Allà, segons el tarannà que tinguis, et serà més fàcil o no. Si ets una persona educada, respectuosa, treballadora i humil, no tindràs cap problema. Si hi arribes amb un punt de prepotència i arrogància, et costarà més, perquè és el seu territori i nosaltres som els que venim de fora. Jo he estat molt ben rebut, cosa que m’ho ha posat més fàcil, i em faig amb tothom.

Al final, hi arriba un jugador europeu que ha jugat en la primera divisió espanyola i ha estat capità en un equip important. Tot això va fer que, al principi, hi hagués moltes mirades cap a mi i que tots analitzessin una mica la meva manera de fer i de ser. Després, soc una persona tranquil·la, que intenta fer el millor que pot la seva feina i dedicar-hi moltes hores, i en això he connectat molt bé amb tothom. És cert, però, que hi vaig amb una pressió o exigència molt important, més de la que he tingut aquí segurament aquests anys, perquè hi havia jugadors predestinats a ser més determinants. La meva figura allà té l’exigència d’oferir un bon rendiment, tot i que és evident que ni faig gols ni els aturo.

Segurament, és més semblant al d’un Girona de fa uns anys. Amb una estructura menys professional i sobretot per una qüestió d’hàbits, que a Girona últimament s’havien professionalitzat molt, amb molta dedicació a la feina i tot el que l’envolta com a única prioritat. Allà, encara estem una mica endarrerits en aquest sentit.

Sí, és clar, d’haver-nos enfrontat i per la seva trajectòria.

Sí que hi tinc relació. Anem intercanviant opinions sobre el present i el futur de l’equip.

En Marcelo és un apassionat de totes les seves empreses, i el Bolívar diria que és com la seva princesa. Té el desig de fer el club el més gran possible. Però també segueix molt l’Inter de Miami i el Girona.

Al final, són clubs amics, amb el mateix amo, i evidentment és més fàcil anar a l’Inter de Miami si vens del Bolívar que si ho fas de qualsevol altre club. Però el meu contracte és únicament amb el Bolívar, i la meva idea és oferir-hi un gran rendiment. No enganyaré: després, si hi ha alguna possibilitat de viure una altra experiència i fer-ho a l’Inter de Miami que és propietat de Marcelo Claure, si he ofert un bon rendiment i totes les parts estan satisfetes, és una oportunitat que m’agradaria viure. Però no estic esperant que passi el temps per viure això ni molt menys; tampoc sé si passarà, i no em preocupa gens.

El comiat va ser preciós, exageradament emotiu. No m’havia imaginat mai com seria el meu comiat del Girona i ara penso que, si l’hagués hagut de triar, seria tal com va passar. Sí que canviaria el desenllaç de la temporada, perquè m’hauria agradat deixar l’equip en primera. Vam estar a minuts d’aconseguir-ho. Però l’afecte que he rebut per part de molta gent, me l’enduré per sempre. El Girona és el club de la meva vida i poder marxar deixant aquesta empremta m’ha fet molt feliç.

No sé què hauria passat. La decisió de deixar el club recau, sobretot, en el dia de l’Elx, perquè vaig sentir que passava de la part professional a la personal, i estava arribant fins i tot a un tema més de salut. Sentia que era el moment de buscar nous reptes i deixar casa meva. No sé si hauria passat el mateix, però sí que era el meu somni, que en el moment de deixar el Girona el deixés a dalt de tot.

El segueixo sempre i intento buscar la manera de veure tots els partits. No és fàcil, perquè em sento molt identificat amb tota la gent que hi ha al club i veure que no puc participar-hi se’m fa difícil. Estic molt orgullós de l’any que està fent el Girona. Hem de posar en perspectiva i tenir en compte les dificultats que ha passat durant aquesta primera part del campionat. Els punts que tenim fins ara són un tresor, i en la segona volta, amb tots els futbolistes importants, el Girona té molt a dir. Estic plenament convençut que viurem una gran segona volta del Girona.

Tot el que passa per primera vegada és únic i especial, i les emocions del primer cop no es poden repetir mai més. Però el Girona té molt a dir i molta història per escriure. Crec que està protegit per propietaris molt sòlids i que no és un projecte efímer, sinó de llarga vida. Això ens ha de donar tranquil·litat, tot i que és veritat que no podem perdre el nord i hem de saber que el Girona és, de moment, un club humil. La segona A és una categoria que s’ha de valorar molt. No podem pensar que el Girona és un club de primera, perquè la seva història diu que ha estat més en el futbol no professional. Estem vivint l’època gloriosa del club, tot i que haver tocat la primera divisió fa que ara tots tinguem la il·lusió de tornar-hi com més aviat millor. Hi vam ser molt a prop l’any passat, però també hem de veure els clubs amb què estem competint.

Sí. La història del Girona és preciosa i hem tingut la sort de viure els millors anys. Això em fa sentir molt feliç, perquè ser protagonista dels millors anys de la història del club de casa teva és molt especial i emocionant. Són pàgines daurades que quedaran per sempre, i ara el que hem d’intentar és que es repeteixin. Des d’una altra perspectiva, però amb la mateixa il·lusió.

Futbolísticament, és impossible tornar a sentir el que he sentit com a jugador del Girona. El club de la meva vida és només un, i les emocions que he viscut aquí, les bones i les dolentes, són irrepetibles. Però m’encanta competir, necessito competir i l’al·licient d’aconseguir títols amb el meu nou club, i fins i tot escriure pàgines boniques a la Libertadores, em fa molta il·lusió. Amb el pas del temps, veig que m’apassiona competir i, ara mateix, tinc molta ansietat per competir i guanyar partits.

No, ara mateix no. He tancat l’etapa com la volia tancar, i la decisió està presa amb tota la consciència. Tot i que res em fa més feliç que vestir la samarreta del Girona, la meva etapa en el club diria molt que es va acabar aquest últim any. Ara, ho visc com sempre ho havia viscut abans, com un aficionat, patint i gaudint de les alegries des de fora.