tRIANGULANT
RAMIRO MARTÍN-LLANOS
A l'Uruguai li sobra el que li falta al Brasil
GRÀCIES, «LOCO». Si per un moment, l'instant d'un instant, una fracció de segon, el porter ghanès hagués pensat que, potser, l'uruguaià més boig de tota la plantilla gosaria enfonsar-lo en la ignomínia emulant Panenka en el penal, Sebastián Abreu hauria fet el ridícul. Però els bojos com ell no reparen en aquestes possibilitats negatives. Avaluant els pros i els contres, descarten que, dramàtic com és, el moment no convida els porters a preveure la possibilitat d'una resolució així. No es tracta només d'un penal executat d'una manera força inusual, es tracta de la fusta de l'Uruguai. La celeste, com es coneix el combinat de Tabárez, reviu moments de glòria després de seixanta anys, quan va gestar el maracanazo, l'últim dels dos títols mundials que encara brillen a l'aparador de la seva selecció. L'Uruguai no juga bé, no té una gran generació de futbolistes, ni tampoc individualitats que enlluernin amb el seu futbol. Però té un pla clar i un cor gegant. No és poc. Ahir va fallar en els moments decisius. No va controlar el partit, va haver d'empatar-lo i va estar a punt de quedar-se fora del mundial en l'últim sospir. La sort li va donar l'última oportunitat i no va fallar. Era qüestió de tenir valentia per rebel·lar-se contra els problemes que plantejava el partit. Cor i rebel·lia sobren en l'equip uruguaià.
AVUI DUNGA ÉS DOLENT. Cor i rebel·lia és el que li falta al brasiler aspre i antipàtic Dunga. L'estricta disciplina imposada pel seleccionador de ferro no va ser suficient per batre Holanda. Tot anava com la seda. Després d'una primera part de cames holandeses tremoloses, Robinho havia establert la diferència i el camí que semblava de roses cap a unes semifinals molt assequibles. Un sol canvi holandès (endarrerir Van Bommel perquè es barallés amb Melo i Gilberto) va resultar balsàmic per a Robben i companyia. De cop i volta, l'equip que tot ho controlava no va saber reaccionar. Va ser incapaç d'abandonar-se al seu instint, de recórrer a la més rica història brasilera i, així, evocant els vells mandats del futebol, desplegar amb tècnica un pla per vèncer un equip vencible. Dunga avui és dolent. I no deixa res, ni un pla, ni un futur, ni un partit digne d'omplir alguna pàgina del llibre de la memòria col·lectiva del futbol. Això passa amb Dunga, Capello i altres entrenadors d'aquest tipus. Si perden, les runes són indissimulables.
Ramiro Martín-Llanos
Redactor