GRÀCIES, «LOCO». Si per un moment, l'ins­tant d'un ins­tant, una fracció de segon, el por­ter ghanès hagués pen­sat que, pot­ser, l'uru­guaià més boig de tota la plan­ti­lla gosa­ria enfon­sar-lo en la ignomínia emu­lant Panenka en el penal, Sebastián Abreu hau­ria fet el ridícul. Però els bojos com ell no repa­ren en aques­tes pos­si­bi­li­tats nega­ti­ves. Ava­lu­ant els pros i els con­tres, des­car­ten que, dramàtic com és, el moment no con­vida els por­ters a pre­veure la pos­si­bi­li­tat d'una reso­lució així. No es tracta només d'un penal exe­cu­tat d'una manera força inu­sual, es tracta de la fusta de l'Uru­guai. La celeste, com es coneix el com­bi­nat de Tabárez, reviu moments de glòria després de sei­xanta anys, quan va ges­tar el mara­ca­nazo, l'últim dels dos títols mun­di­als que encara bri­llen a l'apa­ra­dor de la seva selecció. L'Uru­guai no juga bé, no té una gran gene­ració de fut­bo­lis­tes, ni tam­poc indi­vi­du­a­li­tats que enllu­er­nin amb el seu fut­bol. Però té un pla clar i un cor gegant. No és poc. Ahir va fallar en els moments deci­sius. No va con­tro­lar el par­tit, va haver d'empa­tar-lo i va estar a punt de que­dar-se fora del mun­dial en l'últim sos­pir. La sort li va donar l'última opor­tu­ni­tat i no va fallar. Era qüestió de tenir valen­tia per rebel·lar-se con­tra els pro­ble­mes que plan­te­java el par­tit. Cor i rebel·lia sobren en l'equip uru­guaià.

AVUI DUNGA ÉS DOLENT. Cor i rebel·lia és el que li falta al bra­si­ler aspre i antipàtic Dunga. L'estricta dis­ci­plina impo­sada pel selec­ci­o­na­dor de ferro no va ser sufi­ci­ent per batre Holanda. Tot anava com la seda. Després d'una pri­mera part de cames holan­de­ses tre­mo­lo­ses, Robinho havia esta­blert la diferència i el camí que sem­blava de roses cap a unes semi­fi­nals molt asse­qui­bles. Un sol canvi holandès (endar­re­rir Van Bom­mel perquè es barallés amb Melo i Gil­berto) va resul­tar balsàmic per a Rob­ben i com­pa­nyia. De cop i volta, l'equip que tot ho con­tro­lava no va saber reac­ci­o­nar. Va ser incapaç d'aban­do­nar-se al seu ins­tint, de recórrer a la més rica història bra­si­lera i, així, evo­cant els vells man­dats del fute­bol, des­ple­gar amb tècnica un pla per vèncer un equip ven­ci­ble. Dunga avui és dolent. I no deixa res, ni un pla, ni un futur, ni un par­tit digne d'omplir alguna pàgina del lli­bre de la memòria col·lec­tiva del fut­bol. Això passa amb Dunga, Cape­llo i altres entre­na­dors d'aquest tipus. Si per­den, les runes són indis­si­mu­la­bles.

Ramiro Martín-Lla­nos

Redac­tor