De punta a punta del planeta, els elogis anaven caient. Des del Que la sigan tocando argentí al El món és seu francès. A tot arreu es rendeixen a la superioritat d'Espanya, que continua traient rèdit del segell Barça, de l'amor per la possessió i de l'aposta per la tècnica en lloc de la força. La furia ha deixat pas al seny a mesura que la roja s'ha tenyit de blaugrana. I els títols es van succeint, passant del ceptre europeu el 2008 a la copa del món el 2010. Set jugadors blaugrana, vuit homes formats a la Masia i un en l'Espanyol van conduir el combinat dirigit per Vicente del Bosque al cim del futbol.

Demanar lògica a la passió és contradictori. I el futbol sovint s'hi aboca de ple. Després de mesos escoltant coses com ara villarato, el final de cicle, la possessió de pilota excessiva o la fragilitat d'Iniesta, un mes de competició a Sud-àfrica ho ha capgirat tot. Els mateixos homes que acumulen ara elogis, són l'exemple a seguir i reben les abraçades dels que esperen que José Mourinho comporti títols sense importar l'estil perquè el triomf tot ho justifica. Amb l'empat a zero en la final, bramaven contra la injustícia i amb el gol d'Iniesta exclamaven lloances a la justícia esportiva, al premi per qui intenta jugar al futbol contra els que només el volen destruir. Basar-ho tot en si la pilota acaba entrant o no en lloc de gaudir del trajecte, del fet d'avançar sense saber si el destí et rebrà amb els braços oberts o amb una plantofada inesperada i no necessàriament injusta.

Les dues cares del futbol i d'una societat contradictòria que va passar de la manifestació més gran de la història amb el sobiranisme sortint per cada porus de la pell als crits d'alegria pel triomf de l'equip estatal l'endemà. Dues formes de viure-ho, com han tastat un cop més els jugadors catalans, que ara reben copets a l'esquena dels que d'aquí a un mes els criticaran. Per fer el mateix, això sí amb una altra samarreta.

Els hereus del futbol total vesteixen ara de vermell i no del taronja tradicional i tenen un marcat accent català