El mundial de Sud-àfrica ha estat l'escenari ideal perquè jugadors en plena maduresa futbolística hagin afegit un altre ítem al seu currículum. Ha estat el torneig dels menuts. El triomf de Xavi, Iniesta, Sneijder i companyia. I això que tota la història va començar amb una monotonia quasi insofrible. Però el futbol combinatiu es va anar obrint lloc entre les atapeïdes defenses que van dominar els primers dies de competició.

Espanya, fins i tot en la relliscada inicial contra Suïssa, ha dut la bandera del bon joc per tot Sud-àfrica, amb un estil de joc patentat pel Barça i aplicat de manera mil·limètrica per Xavi i Iniesta. El de Terrassa, des de la zona de creació, amb una efectivitat en les seves passades del 84% i manegant els fils d'un equip que, des de l'èxit en l'Eurocopa, ha cregut cegament en el cervell blaugrana. I quin millor soci per a Xavi que el migcampista de Fuentalbilla, que ha estat el jugador que més assistències ha rebut del terrassenc (63 de 570). Els dos blaugrana es busquen constantment i Iniesta ha estat l'element desequilibrant dels de Del Bosque en els moments decisius. Ha estat un acompanyant de luxe per a David Villa, que a Sud-àfrica ha confirmat els millors presagis dels barcelonistes que ja l'esperen el curs que ve. L'asturià és un davanter que s'ha fet a si mateix, des dels seus inicis humils a l'Sporting fins a la consagració com el millor golejador de la història de la selecció espanyola. La seva voracitat ha estat més que suficient per ressuscitar, a còpia d'encert de cara a porteria, una selecció tocada arran de la derrota contra els suïssos.

Una ambició similar a la de Wesley Sneijder, que tot i abandonar el Madrid a disgust l'estiu passat, va girar full amb rapidesa i es va erigir en un pilar de l'Inter de Mourinho. Va guanyar la lliga, la copa i la Champions i ha estat el jugador franquícia d'Holanda. S'ha adaptat a l'esquema de Van Marwijk, ha treballat en defensa com un més –ha estat un dels jugadors oranje que més faltes ha comès– i s'ha multiplicat en atac anotant cinc gols. L'Sneijder que va començar a l'Ajax jugant de mitja punta, sense exigències defensives, ha fet un pas endavant i s'ha convertit en un jugador més europeu, capaç de pensar en ell i en l'equip.

Però si hi ha algú que s'hagi transformat en l'últim any és Bastian Schweinsteiger, a qui Van Gaal va fer abandonar la banda i les seves dots de lideratge l'han convertit en un dels migcampistes més complets del planeta. El seu caràcter, sempre guerrer, l'ha fet ser solidari en defensa i la seva tècnica amb la pilota als peus li ha permès ser més que fiable en la sortida de pilota i en la conducció dels contraatacs tan característics de la renovada Alemanya.

D'entre tots, però, qui s'ha acabat guanyant el capítol ha estat Diego Forlán, que s'ha reconciliat amb l'afició uruguaiana, enfadada pel pobre nivell ofert durant la fase de classificació, amb un mundial per emmarcar. Des que juga en la lliga estatal, el davanter ja ha demostrat en repetides ocasions que quan s'acosta la recta final de la temporada és quan més afina la porteria.

Ja amb 31 anys, el de Sud-àfrica era més que probable que fos la darrera oportunitat de Forlán per deixar la seva empremta en una copa del món i el de l'Atlético s'ho va prendre així, com si fos l'últim.

Diego Forlán va començar la competició com tots els seus companys, a l'expectativa, però a poc a poc ha anat agafant la confiança que li ha permès ser el guia dels uruguaians en un somni que semblava impossible i que s'ha quedat a tocar. Ha estat, probablement, el jugador que més influència ha tingut en el còmput global d'un equip i això li ha valgut per ser reconegut com el millor jugador del torneig, tot i no jugar la final.