La Real Sociedad va aconseguir el títol de copa derrotant l’Athletic amb un solitari gol d’Oyarzabal des del punt de penal. Aquest petit detall va ser decisiu per decantar la balança d’un partit igualat i de poques alternatives. La Real recordarà per sempre aquest dia i, de manera especial, Oyarzabal. Un futbolista fet a Zubieta i que porta la Real al cor. El futbolista nuclear del planter, que durant molts anys va estar en el radar de Lezama, va signar el dia de glòria dels donostiarres. Un gol que posava fi a 34 anys de sequera des del 1987 de l’últim títol de copa a les vitrines. Una generació de joves seguidors van viure, per primera vegada, la celebració d’un títol i, per què no, la final més llarga del món. Un partit ajornat per la pandèmia durant un any i que ara tindrà el campió més efímer de la història. I és que el regnat de l’actual campió de copa només durarà dues setmanes. El temps en què el Barça i l’Athletic, que tindrà una revàlida, es vegin les cares per dirimir qui serà el campió del curs 2020/21. La Real ja té el del 2019/20, però l’espera ha tingut premi.

El partit va estar marcat per les vigilàncies defensives i pel màxim respecte entre tots dos equips, que s’anaven escrutant amb paciència. Ningú volia cedir ni un mil·límetre al seu terreny, però tampoc hi havia una predisposició a córrer riscos. Tots dos equips eren conscients que tenien una oportunitat històrica de retrobar-se amb un títol dels grans que no toquen des de la dècada dels vuitanta. Molt temps i moltes generacions que no saben el que és guanyar un trofeu important, i això també crea tensió en l’ambient i arran de gespa. De fet, les dues aficions es van desbocar en la prèvia del partit deixant imatges més pròpies d’un temps orfe de pandèmia, però la il·lògica i la passió del futbol ho devoren tot, fins la racionalitat prodigiosa dels bascos.

El context de la final surava en l’ambient i la millor ocasió va arribar gràcies a un xut des de la frontal d’Iñigo Martínez que va obligar Remiro a posar una mà providencial. Territori inexplorat per un central que es vestia amb ànima de davanter. Era un resum perfecte de què s’estava veient sobre la gespa de La Cartuja, que va donar la benvinguda als jugadors amb una pluja torrencial que va anar minvant. La Real buscava posar més ritme al partit aprofitant el seu bon joc interior, però la bona disposició tàctica dels bilbaïns era una xarxa de seguretat que evitava qualsevol contratemps.

Els minuts anaven passant en espera d’una acció que pogués curtcircuitar el guió de la final. Unes mans d’Iñigo Martínez, a l’inici de la segona part, van estar a punt d’incendiar el duel, però el VAR va ratificar la decisió del col·legiat assenyalant l’acció fora de l’àrea. El gir copernicà de la final va arribar amb el central de l’Athletic, de nou, protagonista. Iñigo Martínez tallava una acció de Portu i Estrada Fernández no dubtava a xiular el penal i expulsió del defensa. A instàncies del VAR, el col·legiat català rectificava l’expulsió i la deixava en una targetagroga. Oyarzabal no fallava des dels onze metres i avançava la Real Sociedad. Un gol amb molta carrega poètica. El davanter fet a Zubieta s’assenyalava l’escut després del gol i posava distància en el marcador en un duel que s’havia de decidir per petits detalls, i el primer pas l’havia fet la Real que des del gol es va dedicar a conservar el seu avantatge com el tresor més valuós. Marcelino feia moviments tel·lúrics demanant més esma als seus futbolistes per buscar la porteria contrària, però no hi havia manera: la copa era de la Real Sociedad, un just vencedor.