Després d’una etapa en què s’ha tendit a caricaturitzar més els seus esforços amb els idiomes, especialment amb el seu francès voluntariós però incipient, i la seva gesticulació forçada des de la banda que els seus èxits esportius, Unai Emery (Hondarribia, 1971) ha tornat al seu terreny, a l’Europa League, allà on la seva doctrina futbolística s’ha convertit quasi en matemàtica.

Al basc, de caràcter sempre particular, li podran dir que no va acabar de fer un pas endavant quan el futbol li va donar l’oportunitat d’entrar en una nova dimensió, que mai va acabar de guanyar-se l’afecte d’un vestidor farcit d’estrelles com el del París Saint-Germain i que tampoc mai va estar a l’altura de l’herència d’Arsène Wenger a l’Arsenal. Però quan es tracta d’agafar equips de segon ordre, amb els quals la tàctica i la mirada col·lectiva prenen un relleu transcendental, hi ha pocs entrenadors amb un currículum com el seu, ja que fins i tot l’únic any sencer que va estar al nord de Londres, un any de transició i dificultats, va aconseguir dur l’Arsenal a una final de l’Europa League, aquella competició que fa tres lustres va arribar a monopolitzar des de la banqueta d’un club estructurat i amb sentit de projecte com el Sevilla, al qual va portar en tres ocasions seguides a conquerir el títol. L’última, contra l’incipient Liverpool de Jürgen Klopp. “Emery és Déu en vida, un entrenador que ho fa tot, prepara els entrenaments, els vídeos abans dels partits, la tàctica; no va guanyar tres Europa Leagues per casualitat”, va definir al seu dia el lateral dret sevillista Benoît Tremoulinas, posant èmfasi en una metodologia quasi malaltissa de treball que no ha acabat d’arrelar en vestidors en què la gestió de l’ego és el principal vehicle cap a l’èxit, però que en equips com el Sevilla o ara el Vila-real es converteix en un motor de vida.

I això que a la Plana Baixa no va arribar amb les millors perspectives, després que Javi Calleja fos acomiadat de forma sorprenent després d’haver classificat els groguets per jugar la competició europea. En la seva presentació, però, Emery va doblar l’aposta. “Somio guanyar un títol amb el Vila-real”, va dir el dia de la presentació, potser conscient que domina l’Europa League com ningú, amb 95 partits a l’esquena, més que cap altre entrenador, conscient que sap gestionar els moments de més pressió que li presenta una competició continental. Ara li tocarà manegar potser el més complicat, trencar el glaç amb un club que mai ha tocat metall, però passi el que passi, a Emery ja ningú li treu l’apel·latiu de Mister Europa League.