Havíem aconseguit dues victòries en l’inici de la segona fase, però després vam encadenar dues derrotes i això ens va sorprendre negativament a tots, ja que l’equip funcionava bé i treballava correctament. El futbol, però, és així, quan menys ho esperes les coses succeeixen. Tornant del camp de la Peña Deportiva, per com s’havia desenvolupat tot, veníem molt tocats. Va ser una setmana complicada i se’ns va encomanar el repte d’agafar l’equip, l’última bala en la recambra per saber si érem capaços de reflotar la nau, i en això estem.

Amb tota la sinceritat del món, no vaig pensar en mi. Quan estàs en un projecte, tan capficat amb el que necessita el club en tot moment, no penses en tu ni en les conseqüències que pugui tenir. L’Olot em va demanar allò en aquell moment i crec que els jugadors també necessitaven suport, unió i que tothom estiri el carro. No m’ho vaig pensar i de seguida que em van dir el que s’havia de fer em vaig posar a treballar.

Els socis, aficionats, tothom pot estar tranquil, ja que hi ha un grup humà sensacional, un patrimoni per al club, uns professionals excel·lents, rigorosos, implicats i amb moltes ganes de tirar endavant. Amb el patiment brutal de tot el desgast de tot el curs, els fa falta poca cosa per veure la llum i sortir-se’n de tot en cada partit i entrenament. Tractem que vegin tot allò positiu que fan i que hi ha, que en el moment de la temporada en què estem les seves actuacions han de ser unes en concret. Estem en el mode competició i no és una paraula buida. Competir és extreure el màxim rendiment en els moments més complicats. Treure rendiment de la pilota aturada, que era un dèbit que teníem i que hem millorat en atac i en defensa; també l’efectivitat, i que només fent un gol puguem sumar els tres punts gràcies a les porteries a zero. Entre altres coses. Ens toca passar d’anar al Liceu a escoltar música clàssica a escoltar els concerts de heavy metal, perquè és el que ens toca en aquest moment.

Més que en el sistema, m’he fixat molt en les necessitats. En el primer partit vam anar al camp de l’Atzeneta, estret, curt i contra un equip que practicava un joc directe brutal, amb molta intensitat, segones accions… i pensava que la manera d’ocupar i racionalitzar el camp era amb dues línies de quatre aprofitant les característiques dels nostres jugadors. És cert que l’Olot ha fet un joc exquisit durant moltes fases del curs, i anys enrere, és clar, però hem posat aquest mode competició i necessitem treure profit de tot el que fem. El que havíem fet no ens havia ajudat prou per sortir de la situació i necessitàvem fer coses diferents per mirar de sortir del pou. La plantilla es pot adaptar a qualsevol manera d’ocupar el camp, però el més important és no perdre la nostra identitat, que és jugar a futbol fent un joc de combinació i associatiu sentint-nos bé amb el que fem.

Això és un gran avantatge. Per als entrenadors que arriben a un lloc amb la temporada ja en dansa, conèixer la plantilla és molt important. Ha estat clau conèixer molts futbolistes que havia entrenat al Girona en la seva etapa als juvenils o al filial. Conec una mica el que poden donar i fer, tot i que fins i tot ara em sorprenen, ja que poden donar més del que em pensava.

Ja hi ha la broma dins de l’equip amb les opcions que té l’Alan d’atrapar en Xumetra com a pitxitxi de l’equip. L’Alan és un clar exemple del fet d’extreure el màxim rendiment de tots en totes les situacions. Hem fet un pas endavant pel que fa l’estratègia en tots els sentits, ja que encaixem menys gols i en fem més a l’àrea rival, que ens permeten guanyar partits. Això és el que demana la categoria, hem de ser potents en aquesta situació i ser efectius, i en el cas de l’Alan, és un jugador i una persona excepcional amb experiència en situacions com aquesta i ens està anant molt bé en l’aspecte ofensiu però també defensiu.

És la penúltima final que tenim aquest curs. Ho pensem així, ja que hi anirem amb tota la convicció del món de guanyar el partit. L’Oriola és un equip clàssic de segona B, que barreja molt talent en els seus jugadors i les individualitats, i alhora apliquen un joc en l’aspecte grupal amb molta pressió, intensitat i transicions. Tenen jugadors molt bons i contrastats com Chechu, Toché, Marí... Tothom sap de les seves qualitats. Anirem a un camp que afortunadament és d’herba natural i de bones dimensions, però potser l’herba serà alta i seca, segons el que ens diuen.

El missatge que anem repetint a les rotllanes va variant. Primer va ser Atzeneta; després, València Mestalla, i aquesta setmana, Oriola. Aquest és el missatge, partit a partit, moment a moment, entrenament a entrenament, situació a situació. És l’única manera d’anar endavant. Estic centrat en l’Oriola, els hem vist i hem treballat els aspectes que pensem que ens poden ajudar per al partit. Tot el que puguem controlar ho hem de tenir controlat. Vull que l’Olot surti al camp de la manera tan bona com ens hem entrenat aquesta setmana o com estem competint en les darreres setmanes.

Una cosa bàsica i fonamental, estima i sentiment. Des del primer dia que arribo a l’Olot noto que la gent i el club tenen una unió de sentiment. La gent, quan parla del club, en parla amb la boca plena perquè se l’estima i això s’encomana, ho palpes dia a dia i notes que hi ha més que una afició. Els seguidors van a veure el seu equip i això em fa posar la pell de gallina. Això em motiva a fer coses que en altres circumstàncies penses que potser t’hi estàs involucrant massa, però a Olot ho fas amb convicció, ja que vols que la seva gent s’emporti una alegria, només pensem en això. El sentiment que hi ha pel club a la ciutat és important i això arriba, per no parlar del projecte del club en l’aspecte social, d’integració i a tots els nivells. Necessitem més clubs com l’Olot, amb aquesta implicació de cara a la societat.