Explica Unai Emery que, quan entre­nava el València, a prin­ci­pis de la dècada pas­sada, durant una tro­bada d’entre­na­dors, a Nyon, va fer una defensa de l’Europa Lea­gue que va ser reba­tuda per Sir Alex Fer­gu­son. “Però a vostè li agra­da­ria gua­nyar la Cham­pi­ons, oi?”, li va etzi­bar l’ales­ho­res tècnic del Manc­hes­ter Uni­ted. Òbvi­a­ment, el d’Hon­dar­ri­bia li va res­pon­dre que sí, però va pun­tu­a­lit­zar que a l’Europa Lea­gue molts tenen l’opor­tu­ni­tat d’acon­se­guir un impor­tant reco­nei­xe­ment. El cas és que durant els últims anys el Uni­ted, ja sense Fer­gu­son a la seva ban­queta i allu­nyat de l’elit con­ti­nen­tal, ha hagut de con­for­mar-se amb la dis­puta d’aquesta com­pe­tició. De fet, a Old Traf­ford van cele­brar com si fos una Cham­pi­ons el títol acon­se­guit l’any 2017.

Emery, per la seva banda, ha dis­pu­tat cinc finals i n’ha gua­nya­des tres, totes amb el Sevi­lla. La que va per­dre, amb l’Arse­nal con­tra el Chel­sea fa dos anys, a Bakú, no l’ha tor­nat a veure. I això que és un obsés de l’anàlisi post­par­tit. “S’aprèn més amb les finals gua­nya­des que amb les per­du­des”, asse­gura. Per això, les finals amb el Sevi­lla –con­tra el Ben­fica, a Torí, el 2014; con­tra el Dni­pro, a Varsòvia, el 2015, i con­tra el Liver­pool, a Basi­lea– se les sap de memòria.

El cas és que avui, a Gdansk, Unai Emery seurà a la ban­queta d’una final de l’Europa Lea­gue per cin­quena vegada. I si el seu equip, el Vila-real, gua­nya, superarà un mite com és Gio­vanni Tra­pat­toni i es con­ver­tirà, amb qua­tre títols, en l’entre­na­dor que més vega­des ha acon­se­guit aquesta com­pe­tició. Poca broma. Al davant tindrà, iro­nies del destí, el Manc­hes­ter Uni­ted. Els angle­sos són favo­rits i, sense opci­ons a la Pre­mier, des de fa set­ma­nes tenen la mirada posada en la final d’aquesta nit. A Unai no li fa nosa el paper de víctima. “Hem d’ofe­rir la nos­tra millor versió i desac­ti­var el que ens pot fer mal d’ells”, explica. “Ells tin­dran els seus moments i nosal­tres, també; hem de mirar d’apro­fi­tar-los”, diu. “No sor­ti­rem tre­mo­lant”, sentència.

Pot­ser perquè és gat vell i es vol treure pressió asse­gura que no va saber on es jugava la final d’avui fins que el seu Vila-real dis­pu­tava la semi­fi­nal. El cert és que Unai Emery no va arri­bar a la ban­queta gro­gueta per gua­nyar títols i, per això, s’entén que haver pogut tren­car la bar­rera de les semi­fi­nals en el club de la Plana –qua­tre per­du­des a Europa– el faci sen­tir-se espe­ci­al­ment orgullós. Aquesta nit, però, pot rema­tar la feina de forma bri­llant.