Ens ho preguntem nosaltres. Tot ha sortit bé, les coses que podíem controlar i les coses que no podíem controlar. No hem tingut grans lesions, jugadors que venien d’una mala temporada han jugat molt bé, els jugadors joves han tingut un gran nivell, les incorporacions han sortit bé i aquells que no jugaven han remat sempre a favor. Tot ha anat de cara.

Ja em coneixeu, a mi m’agrada jugar vertical, arribar ràpid a l’àrea contrària, que si hem de perdre la pilota sigui a setanta metres de la nostra porteria, i no a vint metres. Sobretot en aquestes categories en què la gent no és professional, en què la gent té les seves feines i has d’entrenar tres o quatre dies i en una hora i mitja ho has d’inculcar tot. En aquesta temporada hem tingut jugadors que fa temps que em coneixen i que ho han aplicat molt bé, i els jugadors nous ho han entès perfectament. Hem intentat crear un equip defensivament fort i vertical. Un aspecte important per a nosaltres també ha estat l’estratègia; semblava, fa uns anys, que fer un gol d’estratègia no valia. Nosaltres hem fet més del 40% dels gols a pilota aturada.

Tenim un grup de jugadors veterà com ara el Dani Martí o l’Escabrós, que són jugadors del meu tarannà i que saben el que volem. Però també ha estat important l’explosió de Javi López o Servetti, o gent que venia amb alguns problemes, com Elhadji, per culpa de les lesions, que s’han adaptat a un rol concret. Després, altres jugadors joves com ara Alarcón o Pinto, que són boníssims, o incorporacions, com la d’Aliaga, que han acabat molt bé l’any. És cert que tot ha funcionat, però tenir jugadors veterans és clau.

A principi de temporada, analitzàvem la categoria, i jo veia que hi havia sis equips per sobre de la resta. L’Europa, el Sant Andreu, el Terrassa, el Girona B, el Vilafranca i, fins i tot, la Pobla. Entre la resta, podia passar qualsevol cosa. També creia que el nostre grup podria ser més fort, però el Sant Andreu va tenir una davallada al final de la segona volta i el Girona no acabava d’enganxar-se. Nosaltres, en canvi, no deixàvem de guanyar. Al final té molt a veure amb la dinàmica. Pot ser un tòpic però és la veritat. Hem treballat com sempre, hem encaixat pocs gols en la primera fase i hem tingut un gran ambient.

Crec que en la segona fase hauríem pogut sumar molts més punts [un empat i cinc derrotes] i vam arribar al final que semblava que se’ns havia acabat la força. Però el partit contra el Vilassar [quarts de final de la promoció] va ser un punt d’inflexió, perquè vam tornar a recuperar les sensacions després de set partits sense guanyar. El Vilassar ens va empatar un 2-0 a favor i ja tornàvem a veure els fantasmes. A partir d’aquí, però, vam guanyar, i crec que vam tornar a agafar confiança. Després, contra el Girona B, vam tenir el partit de l’any, en què vam aconseguir remuntar [en la pròrroga] en un camp amb unes dimensions molt maques però que ens perjudica. Vam anar a guanyar el partit i vam treure tota la força. Aquí jo crec que vam posar un peu a l’ascens. Tenia una mica de respecte a l’eliminatòria del Sant Andreu pel seu pes històric, però vam treballar junts i vam esperar la nostra oportunitat. Vaig pensar que amb l’empat ells s’envalentirien, però vam afrontar bé la pròrroga i vam poder guanyar el partit al contraatac a partir dels canvis que vam fer. Hem aconseguit una cosa molt estranya, amb una fase intermèdia dolenta que crec que no va ser justa amb nosaltres i una promoció d’ascens que semblava que se’ns acabava la força. Però veia els últims entrenaments, amb molta intensitat i d’un gran nivell; de fet, ens miràvem amb els ajudants en els entrenaments i dèiem: “Aquí pot passar alguna cosa gran.”

És la culminació a molta dedicació. Pensa que jo vaig arribar a entrenar el Júpiter amb 29 anys i em pensava que als 40 estaria entrenant el Newcastle. Però no, s’ha de picar molta pedra. En el Júpiter vam tenir problemes, en l’Horta no va anar bé, en el Montcada vam pujar però vaig veure que la directiva no estava a l’altura. He trepitjat molt de fang. Va arribar això del Cerdanyola a primera regional i vaig pensar: “Però què és això?” Però hi vaig trobar el Felipe [el president], que és la persona més important futbolísticament per a mi de tota la meva carrera. Em prenc aquesta feina molt seriosament; jo tinc una altra feina, estic al port d’estibador de tota la vida, i fer totes dues coses cada vegada costa més, però aquesta victòria ha estat brutal i estic ara mateix flotant. L’ascens és el més gran que m’ha passat i em quedarà a la memòria per sempre.

El que tinc clar és que no volem ser una comparsa. Serà molt complicat, hi haurà cinc descensos, però el Cerdanyola és un bon club, amb un futbol de base modèlic, i sense sortir de la nostra línia econòmica competirem. Esperarem quina és l’aportació econòmica que pot fer l’Ajuntament o si hi ha alguna subvenció de la federació espanyola, però sigui com sigui no hi anirem a passar l’estona. Venim per quedar-nos, lluitarem contra transatlàntics, però lluitarem.