“Hem d’intentar no diferenciar tant de petits”

Per a mi és tot un orgull. I més, després d’haver arri­bat aquesta mateixa tem­po­rada aquí a Girona. N’estic molt orgu­llosa.

Crec que es va avançant però que encara queda molta feina per poder arri­bar a igua­lar, o a apro­par-se, al fut­bol mas­culí.

No és qüestió de com­pa­rar i bus­car les diferències. Som espor­tis­tes igual­ment i hi dedi­quem tots mol­tes hores. Hem de bus­car que no hi hagi tanta diferència com encara hi ha.

Des dels qua­tre anys que jugo a fut­bol. Les noies ara tenen més sor­tida. S’ha par­lat molt del tri­plet del Barça i sem­bla que es visu­a­litza més tot, però hi ha molt tre­ball al dar­rere. És el Barça qui està obrint por­tes, i això està molt bé, però al dar­rere hi ha molts més equips i mol­tes més noies que estan tre­ba­llant molt i també d’altres que s’han que­dat pel camí. Està molt bé això del Barça pel bé del fut­bol femení. I tot això ha d’anar molt més enllà. Que les por­tes que s’estan obrint con­tinuïn ober­tes i cada cop més. Que les nenes puguin arri­bar a viure d’això, que és molt difícil.

Vaig començar amb el fut­bol per influència de la família, sobre­tot pels pares i els cosins, però vaig pro­var diver­sos esports: el cros, l’atle­tisme en pista, l’hand­bol i també de majo­ret. Però va tirar molt més la pilota. En tinc 28 i encara con­ti­nuo jugant.

Sí. Vaig començar al fut­bol sala de l’escola i sem­pre amb nens. He de dir que hau­ria con­ti­nuat jugant amb nens, però a cadet em van dir que no podia jugar més en equips mix­tos. Jo crec que no hi ha d’haver aquesta desi­gual­tat de crear un equip de nenes i un de nens. Hem d’inten­tar no dife­ren­ciar tant des de petits.

És veri­tat que arriba una edat que les dife­rents capa­ci­tats físiques es noten. Però fins a aquell moment, ho faria tot igual. Opci­o­nal, però sense tan­car por­tes. La meva família no em va posar mai cap impe­di­ment, i als clubs on he estat tam­poc m’han dife­ren­ciat pel fet de ser nena.

Exacte. De fet, vaig pas­sar de cadet a equip ama­teur, al Salou. Després, al Tor­tosa-Ebre, a pri­mera esta­tal, que no hi pots jugar fins a 16 anys. Però amb 15 encara no podia i jugava a Salou en un equip sènior, amb com­pa­nyes que eren les meves mamis.

No hi havia equips feme­nins de cadets juve­nils com hi ha ara. A les peti­tes, ens posa­ven amb les grans, a apren­dre el màxim i gua­nyar-te el lloc.

Em fixava en Luis Enri­que i en Xavi Hernández.

És el que dèiem. No podies tenir refe­rents perquè no hi havia tanta visi­bi­li­tat.

He tin­gut la sort que el meu pare s’ha dedi­cat a mi en això del fut­bol i em duia a entre­nar-me on fos, fent una hora de camí d’anada i una de tor­nada. La meva mare sí que em deia: “Núria, no podràs viure mai d’això, con­ti­nua estu­di­ant.” Era una mica entre l’espasa i la paret. Volia somiar ser fut­bo­lista, viure’n. Ara tinc més ús de raó, però sem­pre somies. La mare em feia tocar més de peus a terra. Anys enrere pas­sava molt poc que una noia es pogués gua­nyar la vida amb el fut­bol. I encara ara, molt poques ho poden fer.

Sabia que seria difícil. La majo­ria de l’equip era nou i mol­tes com­pa­nyes no havien jugat mai a pri­mera esta­tal. La inex­periència ens va pesar en la pri­mera volta. En la segona vam millo­rar, però ens va con­dem­nar la pri­mera.

El club intenta que es quedi gai­rebé tot l’equip, però serà difícil. Inten­ta­rem tor­nar el Girona on es mereix.

El club va tenir un gran gest amb nosal­tres, que no hem tin­gut la millor tem­po­rada. Era una festa, però també una final més, i no sabíem si ens aju­da­ria jugar en un estadi tan gran. Crec que aquell par­tit va ser un punt d’inflexió.

Sin­ce­ra­ment, és el pri­mer any que soc aquí i no sé ben bé si altres anys s’hi ha apos­tat. Només puc dir que aquest any quan els hem neces­si­tat han res­post. I s’ha de valo­rar el gest d’obrir-nos Mon­ti­livi, que tant de bo no sigui un sol dia i que amb el nos­tre tre­ball se’ns obri més vega­des.

Sí, jo crec que sí. Aquest any no se’ns pot esca­par.

No, encara no tinc clar el meu futur. Em quedi o no a Girona, he d’estar molt agraïda per com m’han cui­dat. Sem­pre he inten­tat donar-ho tot i sal­var la cate­go­ria, però és un esport col·lec­tiu i no ho hem acon­se­guit.

Alguna cosa hi ha, però de moment el mer­cat està una mica atu­rat.