Eurocopa
Semifinals
El racó de la Itàlia de sempre
Mentre el món elogia la nova i atrevida versió dels ‘azzurri’, Bonucci i Chiellini hi aporten el seu gra de sorra amb una recepta ben clàssica
“Morata és un amic i dels millors davanters que hi ha”, va dir Bonucci sobre el duel contra el seu company
Com els seus companys, Giorgio Chiellini (37 anys) i Leonardo Bonucci (34) arriben als estadis de l’Eurocopa engalanats amb un vestit d’Armani, amb una americana que pretén retre homenatge a la vestimenta d’Enzo Bearzot en el mundial del 1982. “També és l’intent de transmetre el que és aquesta Itàlia. Un equip jove, elegant i determinat”, va dir el dia de la presentació dels vestits Giorgio Armani.
I mentre el món sencer reconeix les virtuts d’aquesta nova Itàlia, un equip refrescant i amb idees noves, per moments allunyada de la seva genètica històrica, els seus dos centrals guarden el seu racó per fer el que han fet tota la vida. Ni l’un ni l’altre formen part d’aquesta Itàlia “jove”, sinó al contrari futbolísticament; seria més discutible l’apel·latiu elegant per a Bonucci, un central que, a la seva consistència, hi afegeix un estil prou estètic, i el que sí que comparteixen els dos centrals de la Juve és una determinació que ve de lluny per fer el seu ofici de la millor manera. “Després d’una època obscura, de no classificar-nos per al mundial del 2018, volem lluitar amb força pel poble italià, per tot el país, fer que torni on ha de ser”, va exclamar Bonucci abans d’iniciar un torneig que demostra que aquesta és una azzurra que ha trencat amb els fantasmes d’un passat recent, que ha iniciat una revolució tant pel que fa a noms com a conceptes futbolístics, però que encara guarda un racó per a la nostàlgia, per a una parella de centrals que, mentre Itàlia juga amb un somriure a la cara, surten al camp amb un ganivet entre les dents, tal com es va confirmar durant el partit de quarts contra Bèlgica, en què quan no era Bonucci, era Chiellini qui incomodava Romelu Lukaku amb una petita empenta en el salt, molestant-lo perquè no pogués rescatar una pilota frontal o per tancar-li la sortida natural. Visiblement incòmode en el tràmit del joc, el punta belga va aconseguir marcar, però d’un penal generat per Jéremy Doku, acció que va suposar el primer gol del gegant de l’Inter de Milà contra un equip en què la parella Bonucci-Chiellini guarda l’àrea pròpia.
El duel amb Morata
“Que sàpigues que alguna trompada t’enduràs.” “Tranquil, ja sé que mai et guardes res.” L’intercanvi de missatges entre Bonucci i Álvaro Morata va tenir lloc a finals del 2018, quan el sorteig de la Champions va emparellar la Juve amb l’Atlético de Madrid, aleshores el club del davanter, però perfectament podria ser una conversa de fa dos dies. I és que, arribin d’Armani o amb xandall a l’estadi, si una cosa tenen els dos centrals italians és que tan bon punt xiula el col·legiat s’obliden de les amistats. En aquella ocasió, de fet, Chiellini, recorrent a l’experiència, va fer que anul·lessin un gol a Morata per una lleugera infracció. “Fa falta bastant més per tombar un jugador com Chiellini”, va protestar aleshores el davanter madrileny, que un parell d’anys abans, abans d’un Espanya-Itàlia, es va mostrar alleugerit que Chiellini hagués estat sancionat. “Si et soc sincer, quan vaig arribar als vestidors i vaig veure que l’havien sancionat, ho vaig celebrar: els meus turmells ho agrairan”, va dir mig de broma a La Gazzetta dello Sport abans del xoc, vàlid per classificar-se per al mundial de Rússia.
De tornada cap a Torí, on ha viscut els seus millors dies de futbol, Morata gaudeix d’una relació sana amb els companys. Com a mínim amb Bonucci. “És un gran amic i un gran futbolista. A Torí passem molta estona junts”, va dir ahir el defensa nascut a la localitat de Viterbo, amb 107 internacionalitats a les espatlles. Fins a 110 en té Chiellini, que a la seva manera, amb el futbol aspre de tota la vida, s’ha adaptat a una Itàlia diferent, però que sovint també necessita la genètica de sempre, la que aquesta nit a Wembley intentaran imposar davant Morata per tal de comandar Itàlia de nou cap a una final d’un gran torneig, per intentar tancar la ferida del 2012, quan Espanya els va fer clavar el genoll a l’olímpic de Kíev.