Harry Kane (Londres, 1993) té una oportunitat única. Amb 28 anys, pot liderar la seva selecció cap al primer gran títol de seleccions des del Mundial del 1966. La final contra Itàlia suposarà el partit més important en la carrera del davanter, que d’altra banda està vivint una gran batalla fora dels terrenys de joc al voltant de la seva figura. El Tottenham, el seu equip, el vol retenir tant sí com no davant les pressions del Manchester City, que pretén apuntalar la seva davantera amb ell per refermar-se com el gran favorit per assolir la Champions de la temporada que ve.

La narrativa era fàcil: un pobre inici d’Eurocopa coincidia amb les discussions entre els dos clubs, el seu, el Tottenham, i el principal pretendent, el City. “Absolutament, no”, va respondre Kane a la pregunta de si tot aquest soroll extern estava afectant el seu rendiment. “Entenc l’especulació des del punt de vista dels mitjans de comunicació, però estic concentrat en la meva feina aquí.” Els tres primers partits de la primera fase no van ser gens bons per a Anglaterra i el davanter estava cultivant una sequera que amenaçava de posar fi a les esperances de tot un país cap a l’Eurocopa somiada: aquella que comença i acaba a Wembley. El partit contra Alemanya ho va desfermar tot, el davanter començava un idil·li amb el gol perllongat en els quarts de final contra Ucraïna i en les semifinals contra Dinamarca, en què va anotar el gol decisiu per donar la victòria al seu equip (2-1). En total, han estat quatre les dianes en els sis partits que ha disputat mentre les converses sobre les negociacions entre els Spurs i el City es disparen.