A Jorge Luiz Frello Filho (Imbituba, Santa Catarina, Brasil, 1991), conegut futbolísticament com a Jorginho, li toca cantar l’himne quasi contra natura. Ell diu que ho fa amb gust perquè se sent “involucrat”: “Em fa recordar el trajecte que he viscut per arribar fins aquí.” Com la resta dels seus companys, entona l’Inno di Mameli amb vehemència, quasi escopint el cor per la boca en cada frase. El seu futbol, en canvi, suggereix pulsacions molt diferents, molt més compassades amb la fredor, quasi inexplicable, amb què va executar el penal que va conduir Itàlia a la quarta final d’una Eurocopa, fent un saltiró, mirant com Unai Simón es llançava a la seva dreta i acaronant la pilota a l’altra banda.

Mentre Itàlia canta eufòrica, Jorginho juga amb silenciador, amb una tècnica pròpia dels brasilers, però amb una organització futbolística cultivada al país de la bota, on va aterrar amb tan sols quinze anys per fer una prova amb l’Hellas Verona i on va emprendre un camí futbolístic que va començar en un monestir. “Hi havia una part perquè dormissin els monjos i una altra per als nois de l’acadèmia. Dormíem sis en la mateixa habitació”, ha rememorat l’italobrasiler, que durant aquells primers passos a al conjunt veronès passava la setmana amb els vint euros que percebia.

Desconegut al seu país natal, d’on va sortir per la porta del darrere, Jorginho devia quedar amarat dels seus dies entre religiosos per no entonar una paraula més alta que l’altra, una virtut que ha traslladat als terrenys de joc i que sovint ha estat també un defecte, ja que com li ha succeït al llarg de la seva carrera a Sergio Busquets, els seus mèrits sovint queden ofegats sota les gestes de futbolistes més espectaculars. Per als entrenadors, en canvi, no hi ha major tresor que el futbolista que sempre fa el que reclama la jugada, que no s’equivoca, que entén el col·lectiu. “És un futbolista refinat, al qual tothom que l’envolta entén. Fa que tot en el futbol sembli senzill, i això acaba sent el més complicat en aquest esport”, ha definit Maurizio Sarri, que va acabar convertint l’italobrasiler en pilar mestre del seu Nàpols per, posteriorment, aconseguir que fitxés pel Chelsea renunciant a enrolar-se al Manchester City de Pep Guardiola, que havia mostrat gran interès a incorporar-lo. I encara que els primers passos a l’oest de Londres van ser convulsos, l’aposta de Jorginho ha acabat quallant, i és un futbolista innegociable per a Thomas Tuchel camí de la segona Champions en la història del club.

En plena maduresa futbolística, Jorginho serveix per a tot. En la nova Itàlia, per moments alegre i desenfadada, aporta el punt de fluïdesa, de passada fàcil. I en un hipotètic escenari de patiment, com el que li va tocar viure al conjunt azzurro contra Espanya, seva és la col·locació i el saber estar, una aptitud que el va dur a interceptar vuit pilotes durant la semifinal, rècord en el torneig, i a ser decisiu perquè Itàlia estigui a les portes d’un títol que per a ell significaria haver guanyat Champions i Eurocopa en un mateix any, honor que per a molts hauria d’anar acompanyat d’una Pilota d’Or. “No és una cosa en què pensi, sincerament. Tot el que ve és conseqüència del treball que un fa i jo només penso en el col·lectiu”, va dir fa uns dies a Coverciano –on té la ciutat esportiva la federació italiana– un Jorginho que a la sala de premsa també juga amb el silenciador posat.