Conta una vella història del vestuari del Madrid que com més anys faci una estrella en l'equip més s'exposa a rebre aquesta temuda primera xiulada de la graderia del Bernabéu, el símptoma inequívoc de l'inici del seu declivi com a jugador madridista. La va viure el més gran de tots les merengues, Di Stéfano, i jugadors mítics com ara Amancio, Juanito, i fins i tot el mateix Butragueño, els altres indiscutibles en la història del club blanc. «No és nou que l'afició s'avorreixi dels veterans, volen veure cares noves», va arribar a dir en el seu moment Míchel, amb un dissimulat to lacònic després de viure una tarda de nervis al coliseu de La Castellana. La història sempre es va repetir, Hierro, Roberto Carlos, Zidane i Guti van ser els últims que la van ser víctimes d'aquesta llosa que és l'edat i que mai va poder escapar-se de l'exigència, de vegades cruel, de l'afició madridista. Fins que Raúl González va posar fi a aquest mite.

Un dia després de l'anunci de la seva sortida del Madrid tothom parla dels increïbles nombres del capità, els 323 gols que ha marcat en partits oficials, els 550 partits en primera i les 102 internacionalitats amb la selecció espanyola; dels seus registres en la lliga de campions, en la qual acapara també el primer lloc en aparicions i gols marcats, al davant de totes les figures llegendàries del futbol, i en l'àmbit col·lectiu les sis lligues que acumula, les tres Champions i les dues copes intercontinentals, entre d'altres trofeus.

Aquests nombres descriuen un currículum impecable, però l'essència de la llegenda del 7 comença a escriure's al paràgraf anterior, de com un jugador es converteix de la nit al dia en estrella amb tot just 17 anys i aconsegueix mantenir-se durant més de tres lustres com el sant i senya del madridisme sense que la seva afició, una de les més exigents i antipàtiques del món, perdi ni una mica de respecte i afecte pel jugador. Tot al contrari, amb Raúl en les seves hores més baixes les ovacions al Bernabéu eren encara més ensordidores per rebre o acomiadar el seu capità, convertint-se fins i tot en la resposta més singular dels seguidors blancs amb un dels seus jugadors veterans.

Ja se sap que Jorge Valdano va ser el seu gran descobridor, i ahir, conseqüències del destí, va ser l'encarregat de fer-li costat en el seu comiat, manifestant en una de les seves enginyoses frases que amb la sortida de Raúl el club «gira un full molt gruixut de la seva història». Va ser a final d'octubre del 1994 quan va començar la carrera del 7 del Madrid; va fallar tres gols, però una setmana més tard es va rescabalar contra l'Atlético amb una actuació que va acabar enterrant una altra figura, El Buitre.

El bon fer del futbolista va quallar, amb exhibint les bones maneres tècniques des dels seus inicis i, més endavant, després de posar seny quan l'estrellat va fer prop d'atropellar-lo, va saber retenir aquests valors que tant agraden a la casa blanca i que van xocar de ple amb la part festiva dels brasilers de la primera galàxia, per disgust de Florentino Pérez.

Va aconseguir el suport de la graderia i va continuar en el club –els altres se'n van anar– i ahir el president del Madrid, que va manar tancar les portes de l'estadi impedint un últim reconeixement de tota l'afició, no ha tingut més remei que pagar-li els 6 milions nets per l'any de contracte que li restava i rendir-li un tribut a la zona noble de l'estadi Santiago Bernabéu com si es tractés d'un dels herois més grans del club. Florentino no és ximple, sap com qualsevol altre aficionat que l'encara futbolista fins ara només ha escrit el seu primer capítol en la història del Raúl Madrid.