Més futbol

HENK TEN CATE

EXSEGON ENTRENADOR DEL FC BARCELONA

“És més complicat gestionar futbolistes avui que fa vint anys”

“El 2003 el Barça venia d’un final d’etapa i de sobte un grup de joves catalans van veure la llum i es van convertir en estrelles mundials”, diu el neerlandès des dels Emirats Àrabs, on continua entrenant però amb menys pressió

“Sempre dic que per ser professional calen deu mil hores d’entrenament. La meva generació, les fèiem al carrer; ara és diferent”

He conviscut amb pressió tota la vida i vaig optar per continuar vinculat al futbol un nivell inferior
Cruyff és el pare del que avui és el Barça. I Messi, a la seva manera, també quedarà per sempre

Fill de sang de Suri­nam, colònia neer­lan­desa fins al 1975, però criat als car­rers d’Ams­ter­dam, on va ges­tar una passió extrema pel fut­bol, Henk ten Cate (Ams­ter­dam, 1954) fa mig segle que està vin­cu­lat a l’esport de la pilota. Ha tre­pit­jat mig món, des del seu país fins a la Xina, pas­sant per Ale­ma­nya, Hon­gria, Angla­terra, Grècia o Qatar, amb un pas inclòs per Bar­ce­lona, on, amb Frank Rijka­ard, van posar la lla­vor d’una època d’èxit sense pre­ce­dents. Actu­al­ment des dels Emi­rats Àrabs, on ja entrena però amb una vida ja més rela­xada, atén L’Espor­tiu per repas­sar les seves vivències.

La força del fut­bol és igual a tot arreu?
La pos­si­bi­li­tat de sen­tir el joc és igual a tot arreu. El que can­via, sobre­tot a Europa i en els clubs grans espe­ci­al­ment és la pressió amb què un tre­ba­lla, la que gene­ren els matei­xos afi­ci­o­nats i els interes­sos. Però el mag­ne­tisme que genera i el que és el joc en si, és igual a tot arreu.
I no enyora la pressió dels grans esce­na­ris?
No, venir a Qatar o, ara, als Emi­rats va ser una elecció per­so­nal, de vida, que vaig pren­dre després de pas­sar per Bar­ce­lona i d’estar en clubs com l’Ajax, el Chel­sea o el Panat­hi­naikòs. Feia molts anys que estava enmig d’aquest món, vaig ini­ciar-me com a entre­na­dor amb 34 anys a Holanda, sent l’entre­na­dor més jove ales­ho­res i en un con­text de força pressió, en què la lliga neer­lan­desa era potent, amb l’Ajax campió d’Europa i el PSV i el Feye­no­ord amb un gran poten­cial. He con­vis­cut amb aquesta pressió tota la vida, i va arri­bar un moment que vaig optar per man­te­nir-me vin­cu­lat al fut­bol, perquè és un esport que m’agrada massa, però fer-ho en un nivell infe­rior.
Ha per­dut part de la passió?
Diguem que és menys intens. Fa uns anys que era una per­sona que allà on estigués, estava veient fut­bol. Em conei­xia tots els juga­dors. Ho veia tot. Ara con­ti­nuo estant-ne pen­dent, però pot­ser ho visc d’una manera més rela­xada. Diria que és llei de vida.
Vostè és dels que van començar al car­rer?
Quan era petit vivia en un barri a Ams­ter­dam on fèiem com­pe­ti­ci­ons entre car­rers. Els nois d’un car­rer con­tra els nois de l’altre. Ens ho muntàvem com podíem per jugar a fut­bol. Després, amb la família, ens vam moure a una altra àrea de la ciu­tat, i recordo que hi havia un parc on estàvem també tot el dia donant pun­ta­des a una pilota.
Tot això ha can­viat...
Pot ser, sí. Els nens crei­xen entre ordi­na­dors i vide­o­jocs, i diguem que a les ciu­tats han que­dat menys àrees per jugar. Les ciu­tats estan més atapeïdes d’edi­fi­cis i la vida està por­tant les noves gene­ra­ci­ons a viure més pen­dents d’un ordi­na­dor. Només cal anar a un res­tau­rant, asseure’t i mirar al teu vol­tant. Tot­hom està amb una pan­ta­lla. Ni tan sols par­len entre ells. La vida és evi­dent que ha can­viat.
I això pot afec­tar el fut­bol?
No pel que fa a la passió de la gent pel fut­bol, però pot­ser sí a la qua­li­tat dels fut­bo­lis­tes. Sem­pre dic que per ser juga­dor pro­fes­si­o­nal calen deu mil hores d’entre­na­ment. La meva gene­ració la gran majo­ria d’aquest entre­na­ment el vam fer al car­rer, en el nos­tre dia a dia. Ara és dife­rent.
Què és més difícil, ges­ti­o­nar fut­bo­lis­tes ara o fa vint anys?
Per mi és molt més difícil fer-ho ara. Ara els fut­bo­lis­tes de 18 anys són madurs, conei­xen el món. Tenen molta més infor­mació i la seva men­ta­li­tat és molt dife­rent. El món s’està con­ver­tint també en un lloc més agres­siu.
Què hi ha de cert en allò que a Bar­ce­lona vostè era el ‘poli dolent’ i Rijka­ard, el ‘poli bo’?
Les coses a vega­des s’exa­ge­ren una mica, però sí que és cert que Frank i jo tenim caràcters dife­rents. Gràcies a Déu no hi ha dues per­so­nes iguals; si no, tot seria molt avor­rit. Sí, és cert que cada un teníem un rol, i jo era el que ten­dia a plan­te­jar rep­tes als fut­bo­lis­tes, a pes­si­gar-los. Crec que ens va anar força bé.
És sen­zill ges­ti­o­nar juga­dors com Ronal­dinho, que estan en el cim del fut­bol?
En això Rijka­ard tenia un gran avan­tatge, el fet d’haver estat un fut­bo­lista de talla mun­dial, que ente­nia com trac­tar amb aquest tipus de juga­dors, i sobre la base que el més impor­tant per començar a fun­ci­o­nar és un res­pecte mutu entre les dues parts. Ronal­dinho era un fut­bo­lista únic i al mateix temps una per­sona única, saber tro­bar l’equi­li­bri entre l’exigència, por­tar-lo al seu màxim nivell, i enten­dre la seva per­so­na­li­tat és clau.
Quan va ser cons­ci­ent de la dimensió que tenia Leo Messi? En el Gam­per con­tra la Juve?
Abans; ho recordo com si fos ahir. Vam anar a jugar un par­tit a Porto, a la inau­gu­ració de l’estadi, i la majo­ria dels juga­dors del pri­mer equip esta­ven fora. Van venir diver­sos juga­dors de les cate­go­ries infe­ri­ors i n’hi havia un de petit, de molt petit, que es deia Leo. Frank va deci­dir fer-lo jugar una estona al final, i només en les dues pri­me­res acci­ons ja es per­ce­bia que era dife­rent. Recordo tru­car a Gio van Bronck­horst, que estava amb la selecció, i dir-li que quan tornés a Bar­ce­lona veu­ria una cosa molt espe­cial.
L’ha sorprès la manera amb què es va posar punt final a la relació Messi-Barça?
Dece­but seria la paraula, per ser sin­cer. Leo per a mi és pro­ba­ble­ment el millor juga­dor de la història d’aquest joc; no puc recor­dar un juga­dor amb aquest talent estant de forma tan sos­tin­guda en el màxim nivell. És quasi ridícul pen­sar que algú pot tenir una car­rera com la seva. Pot­ser podríem pen­sar en Pelé com algú que ho va acon­se­guir, que va començar molt jove a ser una este­lla, però el feno­men Messi és emo­ci­o­nant.
És dels que veuen pos­si­ble com­pa­rar juga­dors de diver­ses èpoques?
És molt com­pli­cat. El que sí que tinc clar és que hi ha fut­bo­lis­tes que són capaços de can­viar la història de les coses. En gene­ral els clubs estan per sobre dels fut­bo­lis­tes, de les per­so­nes en gene­ral, però hi ha algu­nes que són capa­ces de modi­fi­car el rumb de les ins­ti­tu­ci­ons. Recordo un fut­bo­lista ano­me­nat Johan Cruyff, que va arri­bar a Bar­ce­lona en un moment política­ment molt com­pli­cat i crec que ell és el pare del que avui el Barça és com a club. Són per­so­nes que que­den per sem­pre. I Leo Messi, a la seva manera, també que­darà per sem­pre.
Veu paral·lelis­mes entre el Barça actual i el que van aga­far vostès l’any 2003?
Diria que són situ­a­ci­ons molt simi­lars, sí. Es venia d’un final d’etapa, en què tot sem­blava molt com­pli­cat, però en què de sobte un grup de joves fut­bo­lis­tes cata­lans van veure la llum i es van con­ver­tir en estre­lles mun­di­als. En què hi havia un noi ano­me­nat Ronal­dinho que era molt espe­cial i al qual es va sumar un altre esco­llit com Leo Messi més tard. Toca reno­var l’equip, i el Barça tro­barà els nous actors.
Actu­al­ment, però, la situ­ació econòmica sem­bla encara més difícil...
Si el deute ara són mil mili­ons, ales­ho­res eren cent. Però els cent mili­ons d’ales­ho­res s’han de posar en con­text d’una altra època. Era una situ­ació igual de difícil, el valor dels diners ha can­viat.
Vostè va dir que Ronald Koe­man va fer mèrits la tem­po­rada pas­sada per con­ti­nuar. Li va saber greu la forma com se’l va aco­mi­a­dar?
La meva mirada ve de fora i no és sen­zill jut­jar ningú. Però des de fora no va sem­blar una situ­ació agra­da­ble. No sé si era rea­lista pen­sar que l’equip hau­ria pogut tenir molt més ren­di­ment en una situ­ació com la que va haver d’afron­tar Koe­man, que a sobre va fer coses molt posi­ti­ves per a la ins­ti­tució, com donar opor­tu­ni­tats a fut­bo­lis­tes molt joves i d’un talent impor­tant. Amb l’equip que tenia va estar molt a prop de gua­nyar la lliga i es va que­dar amb la copa. Però el club deu tenir els seus motius, i per­so­nal­ment con­ti­nuo tenint molta fe en Joan Laporta, de qui tinc els millors records.
Creu que Xavi serà un bon entre­na­dor?
La seva mirada com a fut­bo­lista és indis­cu­ti­ble, com a entre­na­dor haurà de viure un procés, i sobre­tot envol­tar-se de gent amb poten­cial. Els líders febles estan envol­tats de per­so­nes febles; els líders sòlids, de per­so­nes potents, amb eficiència.
Creu que Xavi recu­pe­rarà Frenkie de Jong?
Dependrà de la men­ta­li­tat del juga­dor. Crec en Frenkie perquè és un bon fut­bo­lista, molt bo. Però en un club com el Barça has de con­viure amb una situ­ació d’estrès, de dia­ris que opi­nen, de les xar­xes soci­als. Hi ha mol­tes per­so­nes que estan per­ma­nent­ment jut­jant-te, i això a vega­des es fa difícil de dige­rir. Tant de bo pugui fer-ho, perquè encara és jove.
Què li agrada del fut­bol actual?
L’Ajax, que amb menys recur­sos que la resta demos­tra encara que pot ser com­pe­ti­tiu i amb un estil molt reco­nei­xi­ble. M’agrada el Manc­hes­ter City per l’estil de fut­bol, i també el Bayern per la manera con­vençuda que tenen de viure el fut­bol, tan sobre el ter­reny de joc com en l’aspecte orga­nit­za­tiu.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)