La pos­si­bi­li­tat de sen­tir el joc és igual a tot arreu. El que can­via, sobre­tot a Europa i en els clubs grans espe­ci­al­ment és la pressió amb què un tre­ba­lla, la que gene­ren els matei­xos afi­ci­o­nats i els interes­sos. Però el mag­ne­tisme que genera i el que és el joc en si, és igual a tot arreu.

No, venir a Qatar o, ara, als Emi­rats va ser una elecció per­so­nal, de vida, que vaig pren­dre després de pas­sar per Bar­ce­lona i d’estar en clubs com l’Ajax, el Chel­sea o el Panat­hi­naikòs. Feia molts anys que estava enmig d’aquest món, vaig ini­ciar-me com a entre­na­dor amb 34 anys a Holanda, sent l’entre­na­dor més jove ales­ho­res i en un con­text de força pressió, en què la lliga neer­lan­desa era potent, amb l’Ajax campió d’Europa i el PSV i el Feye­no­ord amb un gran poten­cial. He con­vis­cut amb aquesta pressió tota la vida, i va arri­bar un moment que vaig optar per man­te­nir-me vin­cu­lat al fut­bol, perquè és un esport que m’agrada massa, però fer-ho en un nivell infe­rior.

Diguem que és menys intens. Fa uns anys que era una per­sona que allà on estigués, estava veient fut­bol. Em conei­xia tots els juga­dors. Ho veia tot. Ara con­ti­nuo estant-ne pen­dent, però pot­ser ho visc d’una manera més rela­xada. Diria que és llei de vida.

Quan era petit vivia en un barri a Ams­ter­dam on fèiem com­pe­ti­ci­ons entre car­rers. Els nois d’un car­rer con­tra els nois de l’altre. Ens ho muntàvem com podíem per jugar a fut­bol. Després, amb la família, ens vam moure a una altra àrea de la ciu­tat, i recordo que hi havia un parc on estàvem també tot el dia donant pun­ta­des a una pilota.

Pot ser, sí. Els nens crei­xen entre ordi­na­dors i vide­o­jocs, i diguem que a les ciu­tats han que­dat menys àrees per jugar. Les ciu­tats estan més atapeïdes d’edi­fi­cis i la vida està por­tant les noves gene­ra­ci­ons a viure més pen­dents d’un ordi­na­dor. Només cal anar a un res­tau­rant, asseure’t i mirar al teu vol­tant. Tot­hom està amb una pan­ta­lla. Ni tan sols par­len entre ells. La vida és evi­dent que ha can­viat.

No pel que fa a la passió de la gent pel fut­bol, però pot­ser sí a la qua­li­tat dels fut­bo­lis­tes. Sem­pre dic que per ser juga­dor pro­fes­si­o­nal calen deu mil hores d’entre­na­ment. La meva gene­ració la gran majo­ria d’aquest entre­na­ment el vam fer al car­rer, en el nos­tre dia a dia. Ara és dife­rent.

Per mi és molt més difícil fer-ho ara. Ara els fut­bo­lis­tes de 18 anys són madurs, conei­xen el món. Tenen molta més infor­mació i la seva men­ta­li­tat és molt dife­rent. El món s’està con­ver­tint també en un lloc més agres­siu.

Les coses a vega­des s’exa­ge­ren una mica, però sí que és cert que Frank i jo tenim caràcters dife­rents. Gràcies a Déu no hi ha dues per­so­nes iguals; si no, tot seria molt avor­rit. Sí, és cert que cada un teníem un rol, i jo era el que ten­dia a plan­te­jar rep­tes als fut­bo­lis­tes, a pes­si­gar-los. Crec que ens va anar força bé.

En això Rijka­ard tenia un gran avan­tatge, el fet d’haver estat un fut­bo­lista de talla mun­dial, que ente­nia com trac­tar amb aquest tipus de juga­dors, i sobre la base que el més impor­tant per començar a fun­ci­o­nar és un res­pecte mutu entre les dues parts. Ronal­dinho era un fut­bo­lista únic i al mateix temps una per­sona única, saber tro­bar l’equi­li­bri entre l’exigència, por­tar-lo al seu màxim nivell, i enten­dre la seva per­so­na­li­tat és clau.

Abans; ho recordo com si fos ahir. Vam anar a jugar un par­tit a Porto, a la inau­gu­ració de l’estadi, i la majo­ria dels juga­dors del pri­mer equip esta­ven fora. Van venir diver­sos juga­dors de les cate­go­ries infe­ri­ors i n’hi havia un de petit, de molt petit, que es deia Leo. Frank va deci­dir fer-lo jugar una estona al final, i només en les dues pri­me­res acci­ons ja es per­ce­bia que era dife­rent. Recordo tru­car a Gio van Bronck­horst, que estava amb la selecció, i dir-li que quan tornés a Bar­ce­lona veu­ria una cosa molt espe­cial.

Dece­but seria la paraula, per ser sin­cer. Leo per a mi és pro­ba­ble­ment el millor juga­dor de la història d’aquest joc; no puc recor­dar un juga­dor amb aquest talent estant de forma tan sos­tin­guda en el màxim nivell. És quasi ridícul pen­sar que algú pot tenir una car­rera com la seva. Pot­ser podríem pen­sar en Pelé com algú que ho va acon­se­guir, que va començar molt jove a ser una este­lla, però el feno­men Messi és emo­ci­o­nant.

És molt com­pli­cat. El que sí que tinc clar és que hi ha fut­bo­lis­tes que són capaços de can­viar la història de les coses. En gene­ral els clubs estan per sobre dels fut­bo­lis­tes, de les per­so­nes en gene­ral, però hi ha algu­nes que són capa­ces de modi­fi­car el rumb de les ins­ti­tu­ci­ons. Recordo un fut­bo­lista ano­me­nat Johan Cruyff, que va arri­bar a Bar­ce­lona en un moment política­ment molt com­pli­cat i crec que ell és el pare del que avui el Barça és com a club. Són per­so­nes que que­den per sem­pre. I Leo Messi, a la seva manera, també que­darà per sem­pre.

Diria que són situ­a­ci­ons molt simi­lars, sí. Es venia d’un final d’etapa, en què tot sem­blava molt com­pli­cat, però en què de sobte un grup de joves fut­bo­lis­tes cata­lans van veure la llum i es van con­ver­tir en estre­lles mun­di­als. En què hi havia un noi ano­me­nat Ronal­dinho que era molt espe­cial i al qual es va sumar un altre esco­llit com Leo Messi més tard. Toca reno­var l’equip, i el Barça tro­barà els nous actors.

Si el deute ara són mil mili­ons, ales­ho­res eren cent. Però els cent mili­ons d’ales­ho­res s’han de posar en con­text d’una altra època. Era una situ­ació igual de difícil, el valor dels diners ha can­viat.

La meva mirada ve de fora i no és sen­zill jut­jar ningú. Però des de fora no va sem­blar una situ­ació agra­da­ble. No sé si era rea­lista pen­sar que l’equip hau­ria pogut tenir molt més ren­di­ment en una situ­ació com la que va haver d’afron­tar Koe­man, que a sobre va fer coses molt posi­ti­ves per a la ins­ti­tució, com donar opor­tu­ni­tats a fut­bo­lis­tes molt joves i d’un talent impor­tant. Amb l’equip que tenia va estar molt a prop de gua­nyar la lliga i es va que­dar amb la copa. Però el club deu tenir els seus motius, i per­so­nal­ment con­ti­nuo tenint molta fe en Joan Laporta, de qui tinc els millors records.

La seva mirada com a fut­bo­lista és indis­cu­ti­ble, com a entre­na­dor haurà de viure un procés, i sobre­tot envol­tar-se de gent amb poten­cial. Els líders febles estan envol­tats de per­so­nes febles; els líders sòlids, de per­so­nes potents, amb eficiència.

Dependrà de la men­ta­li­tat del juga­dor. Crec en Frenkie perquè és un bon fut­bo­lista, molt bo. Però en un club com el Barça has de con­viure amb una situ­ació d’estrès, de dia­ris que opi­nen, de les xar­xes soci­als. Hi ha mol­tes per­so­nes que estan per­ma­nent­ment jut­jant-te, i això a vega­des es fa difícil de dige­rir. Tant de bo pugui fer-ho, perquè encara és jove.

L’Ajax, que amb menys recur­sos que la resta demos­tra encara que pot ser com­pe­ti­tiu i amb un estil molt reco­nei­xi­ble. M’agrada el Manc­hes­ter City per l’estil de fut­bol, i també el Bayern per la manera con­vençuda que tenen de viure el fut­bol, tan sobre el ter­reny de joc com en l’aspecte orga­nit­za­tiu.