Durant els últims anys he col·laborat amb una ONG d’aquí, de Hove, que s’encarrega especialment de la gent sense sostre. I el que vam fer per cridar una mica l’atenció va ser una campanya i un acte en el qual vam dormir al carrer. Vaig agafar un sac i amb la gent de l’ONG i la gent que va voler sumar-se a la iniciativa vam dormir tots junts en un parc, amb l’objectiu òbviament de poder recaptar diners. Venia una època de molt de fred, i la idea era aconseguir com a mínim que la gent que no té sostre pogués anar equipada de la millor manera possible.

No. Quan vaig firmar pel Brighton va ser amb un contracte de dos anys, i vaig fer-ho per una experiència futbolística però també vital. Aquesta és la meva desena temporada en el Brighton, i la realitat és que tant jo com la meva família ens hem adaptat a la perfecció a la ciutat i a la cultura anglesa, cosa que, sent sincer, mai m’hauria imaginat perquè quan vam aterrar no parlàvem gens d’anglès i va ser una aventura molt heavy.

En tinc bons records tot i que va ser un canvi dràstic. Tenir la meva dona, que és una persona molt positiva, al meu costat, que li encanten els reptes, va ser molt important. Vam estar durant un mes vivint en un hotel, perquè no trobàvem casa, amb un nen de quatre anys i una nena d’un mes. No parlàvem anglès, quasi cada dia menjàvem el mateix, que és el que hi havia al menú i a sobre va ser l’estiu més plujós dels últims 40 anys. Però veníem amb tanta il·lusió que no se’ns va fer dur, veníem amb una mentalitat molt oberta.

Els clubs anglesos continuen fent el màxim perquè aquestes arrels no es perdin, que el vincle amb l’aficionat continuï molt vigent. Sí que és cert que aquests capitals estrangers el que faran, si no es continua cuidant aquesta cultura, és desconnectar una mica el club de la seva comunitat. Fa poc, per exemple, vam jugar al camp del Chelsea, i sí, t’adones, pel que he pogut anar escoltant, que és un club que de mica en mica sí que va empenyent cap enfora els aficionats de tota la vida. Bàsicament perquè no es poden permetre anar a l’estadi. Es prioritza el negoci. Però en general diria que Anglaterra és un país on es cuiden molt les tradicions. I no només pel que fa al futbol.

Sí. Aquí això és fonamental perquè la gent és conscient de com funcionen les coses. A Anglaterra la gent és del club de la seva ciutat per sobre de tot, i protegir aquest sistema és important, fins i tot per a la gent dels clubs grans. Aquí la gent és primer del Lleida, del Girona o del Nàstic i després tenen simpaties pel Barça o pel Madrid. Brighton té quasi 200.000 habitants i estant a segona divisió posava 40.000 aficionats a l’estadi.

Molt, moltíssim. La influència dels entrenadors que han anat venint de fora i la d’entrenadors joves que van sortint és brutal. Quan vaig arribar era sorprenent perquè a Espanya els futbolistes tenen una riquesa tàctica enorme i arribaves aquí i et trobaves amb situacions dins del camp que et sorprenien. De sobte rebre una pilota en situació de lateral i veure que tens passada directament al teu davanter amb un passadís enorme. Això és perquè tothom està marcant l’home al mig del camp. Aquestes són coses que a Espanya o a Itàlia no passen. I com que han vingut entrenadors d’aquests països, el jugador anglès i de la Premier en general ha adquirit hàbits que abans no tenia i que està potenciant fins i tot en la selecció anglesa.

Al final la competència el que fa és que milloris. I a més la federació anglesa ha fet un programa per no quedar-se enrere, per desenvolupar jugadors joves i també entrenadors. Aquesta arribada massiva de jugadors de fora a la Premier ha estat un incentiu per treballar més i millor, que alguna cosa havia de canviar. Anglaterra té infraestructures, tenen ADN perquè físicament els jugadors anglesos estan al nivell dels millors, i l’evolució tàctica fa que, per exemple, la selecció pugui ser tinguda en compte en moments importants.

Totalment. La societat i el periodisme es fixen molt en els resultats i a vegades és una llàstima. Però sovint quan fas una anàlisi més profunda de les coses, de com es treballa, del rendiment col·lectiu, hi ha processos que estan per sobre dels resultats. Per sort en el Brighton tenim un president que creu en aquestes coses, i el cos tècnic sempre hem sentit aquest suport en moments de dificultat. Va haver-hi partits que vam perdre en què, veient com havíem jugat, pensàvem que de deu partits en guanyaríem nou. Això va de dinàmiques, però el més important és com es treballa.

Només puc dir que és un tros d’entrenador. Ho és en l’aspecte personal i ho és en l’aspecte tàctic, té una riquesa de conceptes molt gran, i una de les seves grans virtuts és que és valent. Li és igual l’estadi, el rival, que ell plantejarà el partit per guanyar-lo. Fa poc a Stamford Bridge vam jugar deixant tres contra tres la nostra defensa, contra Hudson-Odoi, Pulisic i Lukaku. El Graham ha tingut un camí molt llarg per arribar fins aquí, marxant a Suècia quan l’Ostersunds estava a la tercera divisió, i el va portar a l’Europa League. Aquesta trajectòria li ha donat una plataforma ideal de coneixements per aterrar a la Premier i és un entrenador que, per l’autoexigència que té, continuarà millorant i creixent.

El Southampton. Juguen un 4-4-2 molt agressiu. És una espècie d’Atlético de Madrid però molt més proactiu i molt més dinàmic, un equip que pressiona molt. De fet això a vegades el penalitza perquè encaixa molts gols en els trams finals dels partits, perquè hi arriben molt cansats. Però és un equip interessant, molt vistós, amb un entrenador alemany (Ralph Hassenhüttl) que demana gran intensitat i en què per exemple Oriol Romeu està a un nivell extraordinari

S’ha d’anar amb compte perquè avui dia ens creiem que els jugadors joves, pel fet de ser joves, són capaços d’aguantar-ho tot. I ells venen de contextos on la repetició d’esforços no és la mateixa que a l’elit. Però sí que Lamptey té una projecció impressionant, i ho dic, no només per les condicions físiques i tècniques que té, sinó també per la fam que té d’aprendre. Està sempre atent, permanentment preguntant, amb mi tenim una molt bona relació, ens asseiem a veure vídeos, em planteja dubtes, i aquesta mentalitat oberta és el que el farà créixer.

Del Marc me n’havia informat moltíssim abans que el fitxéssim, però tot i això m’ha sorprès una barbaritat tant dins com fora del camp. Ha tingut un impacte enorme dins de l’equip i del club, d’entrada per l’actitud que té. Va arribar que no dominava la llengua i ara ja es comunica amb tothom perquè fa tres o quatre classes setmanals i després sobre la gespa ho ha jugat tot perquè ens dona solidesa defensiva, claredat a l’hora de construir des del darrere, ens dona profunditat... N’estem molt contents, ens sembla una gran inversió, diria que la millor que ha fet el Brighton en molt temps.

Sí, m’agrada la humilitat que transmet i el fet d’haver-s’ho treballat. Va haver de sortir del Barça sense tenir gaires oportunitats, i ara mateix està jugant en la Premier i a un nivell altíssim, amb un futur brillant al davant seu. Em sento reflectit en la seva manera d’entrenar, amb l’actitud que hi posa.

A l’inici de temporada tenia el pensament que la cosa estaria entre el City, el Liverpool i el Chelsea. El que passa és que el tema de la covid mai saps com afectarà les plantilles, i pot ser un factor definitiu. Perdre jugadors clau en una lliga tan igualada fa inevitablement que el nivell et baixi. Però sí que és cert que dins d’aquesta incertesa el Manchester City està sent l’equip més consistent. I no només en resultats, parlo del joc. És impressionant com dominen tots els registres del joc.