L’Atlético menys Atlético
Futbol. La derrota en la supercopa evidencia la tendència a la baixa del conjunt ‘colchonero’, que per primera vegada des que va arribar Simeone encaixa més d’un gol per partit en la lliga
La dita diu allò de renovar-se o morir. Però en el cas de l’Atlético de Madrid del Cholo Simeone, l’evolució està sent un cavall de batalla que l’ha acabat allunyant de la seva essència sense arribar a excel·lir en alguna cosa diferent d’aquell futbol de trinxera i sacrifici que l’ha dut a instal·lar-se entre els millors equips d’Europa.
Una vegada al cim, l’entorn colchonero ha demanat de manera reiterada a Simeone una metamorfosi, que fos capaç de construir un Atlético que a més de viure amb la destral a la mà tingués la capacitat de pintar un quadre. Però víctima del símil de la manta curta, en l’intent de tapar-se el cap, a l’Atlético els peus li han quedat al descobert. De fet, el d’enguany és un equip que passa fred, incapaç de traduir en un joc més fluid una inversió en el mercat que cada any ha tingut més potencial ni de sostenir aquella cuirassa defensiva que futbolistes com Diego Godín o Gabi un dia van abanderar.
La derrota en la supercopa n’és el millor exemple. Encaixar dos gols a pilota aturada, pecat mortal per a un equip de Simeone. “Hi ha coses que no es poden amagar. I és evident que nosaltres hem de millorar la nostra agressivitat a les àrees”, va remugar el Cholo, encara en calent a Riad, minuts després que primer Yeray Álvarez imposant-se en el salt i després Nico Williams, aprofitant la falta de contundència dels madrilenys, els neguessin l’accés a la final de la Supercopa.
I és evident que el que va succeir a l’Orient Mitjà no és un accident. És el reflex d’un equip que arrossega els pitjors registres defensius des que el tècnic de Buenos Aires es va fer càrrec de l’equip a mitjan temporada 2011/12. De fet, per primera vegada des d’aleshores, el seu equip acumula un bagatge de més d’un gol encaixat per partit, una tendència que fins i tot ha convertit Jan Oblak en un ésser terrenal. “Molts dels gols que hem encaixat aquesta temporada són per errades nostres”, va reflexionar dijous l’eslovè, porter menys golejat la temporada passada i enguany 12è en aquest rànquing, havent aconseguit deixar la porteria a zero en només un 30% dels partits que ha disputat en el torneig de la regularitat.
Lluny ha quedat la temporada 2015/16, en què el porter de Ljubljana, amb tan sols 18 gols encaixats en 38 jornades de lliga, va igualar Paco Liaño (Deportivo de la Corunya), com el millor Zamora de la història del campionat. Viu en la Champions de miracle però lluny en la lliga, l’Atlético busca un nou rumb després d’una dècada prodigiosa sota la direcció d’un Simeone que posa aquest Atlético davant del mirall i probablement no s’hi reconeix.
Pendent del mercat
A cavall entre el 4-4-2 que tanta fortuna va fer en el passat i un redissenyat 5-3-2 que va arribar com a mesura desesperada per recuperar l’estabilitat perduda en les temporades precedents, l’Atlético continua buscant referents que li permetin tornar a ser un equip reconeixible i que el Wanda Metropolitano pugui recitar de memòria. No ha tingut sort enguany Simeone amb les lesions, havent en alguns partits d’adaptar futbolistes com Versaljko o Kondogbia a la posició de centrals. Tampoc l’ha ajudat, però, el rendiment d’alguns futbolistes com el brasiler Felipe, volàtil en les seves actuacions.
Amb Kieran Trippier de camí cap a Newcastle, a més, el conjunt colchonero mira al mercat amb una necessitat que de moment no es plasma en certeses. César Azpilicueta, en final de contracte al Chelsea, és una peça per la qual sospira Simeone però serà difícil arrencar-lo de Stamford Bridge a final de temporada mentre que la rumorologia colchonera ha apuntat a peces menys consolidades com Nordi Mukiele (Lepzig) o Nélson Semedo (Wolves) com a possibles candidats a apuntalar una defensa que es llepa les ferides.