Records de cor calent
Luis Suárez encreua, per segona vegada des que va deixar Liverpool, el seu camí amb el del Manchester United, en una rivalitat històrica i accentuada pel seu episodi de racisme amb Patrice Evra
Ara fa deu anys el ‘charrúa’ va negar la salutació al francès abans d’un clàssic del futbol anglès
En veure’l aixecar el cap i posar la pilota per sobre de Sergio Herrera des de quaranta metres en el darrer partit de lliga contra l’Osasuna, a molts aficionats de la Premier League els devia venir la imatge del mateix Luis Suárez quan, una tarda del 2013, lluint la samarreta del Liverpool, es va destapar amb una canonada també des de casa seva per, aquella vegada, perforar la porteria del Norwich. I malgrat que ja no és aquell futbolista salvatge, malgrat que ara les seves curses van acompanyades d’un gest atrotinat, ja menystingut per un genoll que en els darrers anys ha donat guerra, queda intacta la raça del guerrer, d’aquell davanter de genètica charrúa que va ser capaç de conquerir el cor d’Anfield i que, de retruc, més d’una vegada va atiar el foc de la rivalitat històrica contra el Manchester United, el que serà aquest vespre el rival de l’Atlético de Madrid al Wanda en el primer assalt camí dels quarts de final de la Champions.
Serà la segona vegada des que va deixar Anglaterra que el futbolista nascut a Salto, a l’Uruguai, es veurà les cares amb els red devils. En la primera, lluint la samarreta del Barça i també en uns vuitens de final de la Champions, va veure porteria. Després, però, un toc en Luke Shaw va atribuir l’autoria al defensa del Manchester United. El que ja quedaria per sempre, però, seria la silueta de Luisito corrent pel fons d’Old Trafford, fent els protocol·laris petons als tres dits de la mà i recordant al teatre dels somnis que un dia va ser una pedra a la sabata, un davanter sense grisos. O amb ell o contra ell, i amb un esperit de lluita que a vegades el duia a creuar fronteres delicades, com li va succeir també en algun partit contra el United. Vestit de vermell, però, Suárez va semblar indestructible en molts moments. “Era dels pocs futbolistes amb els quals senties que podies guanyar qualsevol partit”, ha assegurat Steven Gerrard, que de tota la seva trajectòria com a futbolista del Liverpool, se li nota una enorme predilecció per l’uruguaià. De fet, no triga ni set pàgines de la seva autobiografia a fer sortir el seu nom. “Era real, no era un jugador de videojoc. Aquest pressionava, corria com cap altre”, ha escrit el llegendari capità, que després d’anys a l’ombra del Manchester United de Sir Alex Ferguson, al costat de l’uruguaià va sentir que podia competir de tu a tu “contra els diners del Chelsea, del City i del mateix United”.
D’alguna manera, Gerrard percep en Suárez algú que va contribuir a retornar l’orgull que en algun moment el Liverpool havia perdut. Pel camí, però, també Suárez també va trepitjar el terreny del dimoni. Va ser àngel per al Liverpool, però també font de polèmica, especialment arran d’un episodi de suposat racisme quan va dir “negro” al defensa del Manchester United Patrice Evra. Encara que Suárez va intentar excusar-se explicant que al seu país la paraula no té una connotació racista, com sí que li va atribuir la federació anglesa, aquell acte va marcar el seu pas per Anglaterra. Li va caure una sanció de vuit partits sense poder jugar i una forta multa, en el que va ser el focus d’una polèmica que va cuejar durant mesos al voltant de l’uruguaià, que va declinar disculpar-se amb Evra en considerar que no havia estat racista, i al qual va decidir no saludar durant el creuament entre futbolistes abans del clàssic entre tots dos equips posterior. Un acte que va indignar les més altes esferes. “Luis Suárez és una vergonya per a un club com el Liverpool”, va dir ni més ni menys que Sir Alex Ferguson. L’escocès, a més, va suggerir que l’ariet uruguaià, autor de 82 gols en 133 presències amb la samarreta del Liverpool, no tornés a lluir la samarreta vermella. Han passat els anys i les cicatrius semblen segellades. De fet, Suárez mateix va referir-se en termes elogiosos al United quan es va certificar l’emparellament. Però del que no hi ha dubte, més enllà del pas del temps i d’un present ja decadent, és que el passat pesa i que Suárez jugarà, com de costum, amb el cor calent.
Xoc en hores baixes
Mentre les estadístiques certifiquen que es tracta del pitjor Atlético de l’era Simeone, tampoc el Manchester United, tot i guanyar el seu partit contra el Leeds, arriba al Wanda Metropolitano sobrat d’optimisme, i fins i tot alguns mitjans han publicat que el seu entrenador, Ralf Ragnick, hauria malgastat 45 minuts del seu temps intentant millorar les prestacions de les seves figures. Segons recollia ahir el diari Mirror, el cos tècnic apunta a un Cristiano Ronaldo “que no vol pressionar”, a un Bruno Fernandes “massa anàrquic” o a un Paul Pogba que tampoc acaba d’assimilar les consignes d’un entrenador excessivament col·lectiu i que no acaba de generar un impacte en una plantilla farcida d’estrelles.