Sisme al Bridge
La intenció de Roman Abramóvitx de vendre el Chelsea deixa el club de Londres sota un gran interrogant després d’haver-se instal·lat entre els millors amb el rus
Gairebé dues dècades després del seu desembarcament a l’oest de Londres, Roman Abramóvitx marxa generant una sensació tan semblant i alhora tan diferent a la seva arribada. Similar pel rebombori, pel “moviment sísmic”, com ho definia ahir la BBC, que ha suposat en el dia a dia del Chelsea. Allunyat, però, per les conseqüències que se li pressuposen a la institució de Stamford Bridge, que si el 2003 va veure amb ulls il·lusionats l’arribada del primer magnat que ha marcat una era en la Premier League, un pioner de la grandiloqüència, ara observa amb incertesa esdeveniments que es desencadenen de forma precipitada i com a conseqüència d’una guerra que ha agafat Abramóvitx entre dues aigües, entre la proximitat amb Vladímir Putin, que ell mateix s’ha encarregat de suavitzar de portes enfora, i totes les seves propietats a l’Europa occidental, que avui li suposen un conflicte com a conseqüència de les sancions europees a la invasió russa a Ucraïna.
És moment de plegar veles i com a moviment més significatiu compareix la venda d’un Chelsea que avui ja està declarada i que suposa el final d’una relació de 19 anys que en el club del luxós barri londinenc ha suposat èxit i glamur, fitxatges exuberants, però també estabilitat esportiva, un factor que no sempre és una garantia en mans de propietaris individuals que sovint s’afarten de la seva joguina. I és que, des que Abramóvitx va adquirir el club l’any 2003, a canvi de 140 milions de lliures, el Chelsea s’ha convertit en un dels clubs més competitius del planeta. De fet, des d’aleshores, cap club a Anglaterra ha conquerit més títols (21) que els blues en el que ha estat una voràgine d’esdeveniments. Segons assegurava ahir la ràdio esportiva anglesa TalkSport, el propietari rus, nascut a Saràtov i que va iniciar la seva fortuna venent aneguets de goma, ha invertit més de 2.000 milions de lliures (uns 2.4000 milions d’euros) en la institució, en dues dècades en què fins a 15 entrenadors han passat per la banqueta de Stamford Bridge. Alguns d’ells han marcat la història, com sobretot José Mourinho i ara sembla que ho fa Thomas Tuchel. Però fins i tot en les circumstàncies més remotes, quan el club va caure per exemple a les mans de Roberto di Matteo, antic jugador de la casa i que va rellevar de forma circumstancial el fallit André Villas-Boas, el club ha estat sempre a prop de tocar metall. De fet, amb l’italià a la banqueta i amb un futbol aspre i reactiu, el Chelsea va conquerir la seva primera Champions League, un títol anhelat per Abramóvitx i que va haver d’esperar més d’una dècada fins que el va tenir a les seves mans. De Glen Johnson, incorporat del West Ham a canvi de 8,3 milions d’euros l’any 2003, a Saúl Ñíguez, cedit per l’Atlético de Madrid com a darrer moviment de mercat en l’era Abramóvitx, ha estat una constant l’arribada d’alguns dels millors futbolistes del planeta al club. Des dels Juan Sebastián Verón o Hernán Crespo de principis de segle fins a Romelu Lukaku, última gran adquisició d’un club que pel camí ha vist vestits de blau futbolistes com ara Didier Drogba, Petr Cech, Andrí Xevtxenko, Eden Hazard i Fernando Torres, entre molts altres. Un Chelsea que a sobre ha sabut cultivar les seves pròpies llegendes, com ara Frank Lampard i John Terry, tots dos incorporats al club procedents del West Ham però encara sense l’estatus que van acabar tenint al Bridge. Acomiadar Lampard com a tècnic va ser un dels tràngols més durs que va haver d’afrontar Abramóvitx com a mandatari. Terry, per contra, va publicar ahir a Twitter una imatge de tots dos aixecant l’orelluda i qualificant com “the best” un Abramóvitx que deixarà el Chelsea a la força, entregant l’import de la venda a un fons d’ajuda als perjudicats de la guerra d’Ucraïna, segons ha dit, i deixant un immens interrogant sobre un dels barris més benestants de Londres.