30 ANYS DELS JOCS DE BARCELONA
8 D’AGOST. EL CAMP NOU, RENDIT A LA SELECCIÓ ESPANYOLA
Camp Nou ‘rojigualdo’
La selecció espanyola va guanyar la medalla d’or del torneig de futbol en un Camp Nou ple de gom a gom d’entusiastes seguidors
Un gol de Quico en el temps afegit de la final contra Polònia va desfermar la bogeria
Recuperem la crònica que David Colomer va escriure sobre aquella final a El Punt
Fa trenta anys, aquest diari no existia. L’Esportiu, primer El 9, es va nodrir de la secció d’esports d’El Punt, de la qual llavors formava part l’enyorat David Colomer, que va escriure la crònica de la final olímpica de futbol:
“La selecció estatal es va imposar a la de Polònia en la final del torneig olímpic de futbol i va obtenir la medalla d’or, després d’un gol de Quico en temps de descompte que va significar el 3-2 final. L’equip estatal va aconseguir el segon èxit més important de la seva història, després de guanyar l’Eurocopa de 1964. A la final d’ahir hi va haver nombroses ocasions de gol i alternatives constants al marcador. Tant Espanya com Polònia van demostrar que han estat de llarg els dos millors equips del torneig. L’equip estatal va evidenciar que molts dels seus jugadors mereixen passar a la internacionalitat absoluta.
”Després del partit d’ahir, va quedar demostrat que només uns Jocs Olímpics, amb tota la seva magnificència, podien omplir el Camp Nou en un partit de la selecció estatal. Enrere quedaven els intents d’amistosos, com el de fa cinc anys contra Holanda, que va reunir tant públic com abans als partits de tomada del Barcelona als setzens de final de la Recopa, després d’haver guanyat de sis o set gols a l’anada en camps de Xipre o de Noruega. Uns Jocs Olímpics van permetre veure com molts aficionats del Barca –però també tot el carregament de penyes madridistes, espanyolistes i cases culturals d’incomptables províncies dels suburbis barcelonins– botaven de les cadires quan Quico va marcar el tercer gol estatal i va deixar el porter polonès, Klak, trencat a terra després que la seva ànima fes un so semblant al seu cognom. El Benito Villamarín de Barcelona va petar com mil vegades un gol de Poli Rincón.
”L’equip estatal, remetent-nos al terreny de joc, va agradar. Comparant aquest equip amb el que va fer el ridícul a la fase de classificació de l’Eurocopa’92, va entusiasmar. La qüestió rau a saber si el nou seleccionador estatal, Xabier Clemente, estarà prou envalentit per jubilar la Quinta del Buitre, oblidar el 5-1 de Dinamarca i situar al seu lloc aquests joves que no deixen de ser productes de granges, espiats d’equips de poble i escollits dels grans equips entre milers de candidats. No fer aquest canvi significaria destrossar una generació.
”Ahir Espanya va jugar com sempre, amb uns migcampistes interiors molt oberts per descongestionar la zona i una davantera rapidíssima que aprofitava sovint aquests forats, jugant al límit del fora de joc. La velocitat, la desmarcada, les triangulacions, recorden força el joc del Barcelona, salvant les distàncies. Tot i les nombroses ocasions de gol –Ferrer va enviar una pilota a fora a porta buida (20’)–, Polònia es va avançar abans de la mitja part. A pilota parada, en una jugada igual a la del primer gol contra Ghana, Abelardo va empatar i l’equip es va avançar poc després gràcies a la gran sensació dels Jocs, el gadità Quico, autor del gol definitiu després del nou empat polonès. Aquest gol va provocar que l’ex-porter del Figueres Toni –que l’any passat va encaixar quatre gols al camp del Blanes a tercera– i els seus companys veiessin realitzat el somni de ser campió olímpic i que Rambo oblidés la desgràcia d’aquell equip de l’Empordà en què jugava”.