Un somni fet realitat
1a femenina. La gironina Sílvia Masferrer jugarà a la màxima categoria amb el Llevant Les Planes, fitxada del Pontenc
Sílvia Masferrer té 28 anys i és de Castell d’Aro. Fa 20 anys que no deixa de xutar la pilota però sempre per passió, mai per feina. Aquest any, però, se li ha complert un somni. Podrà viure del futbol jugant al Llevant Les Planes, equip que ha aconseguit l’ascens a la màxima categoria estatal i que s’estrena rebent diumenge el campió, el FC Barcelona.
La migcampista va començar la seva trajectòria a l’Aro, l’equip del seu poble. Allà, jugava amb nois perquè abans no hi havia equip femení. Un cop va fer el salt al femení, la va fitxar l’Estartit, i d’allà, cap a Girona, on va estar tres anys i va arribar a disputar la promoció de nacional, és a dir, per pujar a primera. També va passar pel Sant Pere Pescador, on va estar set anys, tres dels quals històrics, durant els quals van aconseguir anar ascendint de manera consecutiva fins a arribar a segona divisió.
Un cop l’equip es va desfer, amb un grup d’amigues van acabar anant al Pontenc, on van jugar una temporada i van aconseguir pujar a preferent. Aquesta campanya passada, tot i tenir-hi fitxa, no va poder jugar perquè a l’octubre es va trencar els lligaments encreuats del genoll.
Ara la migcampista de Castell d’Aro acabarà la recuperació a primera. L’entrenador del Llevant, Ferran Cabello, la coneixia de temps enrere i confia molt en el seu talent. Any rere any mirava de convèncer-la, però per distància i logística ella sempre havia de dir que no. Aquest any, però, tot és diferent. Ser equip de primera assegura a les jugadores poder viure del futbol, “perquè d’alguna cosa s’ha de viure”, diu Masferrer. I per això aquest cop no ha dubtat a dir que sí: “Abans que truqui ja saps que hi vols anar.”
Això sí, abans de poder-se estrenar, la jugadora s’haurà de recuperar del tot de la lesió. El club sap l’estat amb què arriba i ha acceptat acabar-li la recuperació. A ella, res no l’espanta: “Soc conscient d’on vaig i del que em demanaran. No tinc cap por. Crec que soc capaç de poder donar-ho tot i no decebre l’entrenador.”