En aquell moment tots sabíem que era molt bo, però no ens imaginàvem que fos capaç d’aconseguir el que ha aconseguit. Tu el veies i era un nano molt tímid, molt tranquil, no feia soroll. Venia, s’asseia i no era molt xerraire. I jo, aleshores, pensava: “Si aquest nano ha d’arribar a l’elit amb aquest caràcter, se’l menjaran al vestidor.” Però a poc a poc va anar agafant confiança i... [riu] tothom ha vist el talent del Leo.

Seria una cosa somiada per tots els argentins que aconseguís guanyar la copa en el seu últim mundial, i jo, a més, m’alegraria encara més d’haver jugat amb un campió del món.

Em va trucar Roberto Martínez i vaig anar cap allà encantadíssim. Des del primer dia fins a l’últim sempre es van portar molt bé amb mi. En aquella època no teníem ni instal·lacions pròpies, ens anàvem a canviar en un gimnàs amb la gent de la ciutat. Era un club molt modest, acabaven de pujar a la Championship (segona divisió). Vivíem a Swansea, a Gal·les, però competíem a la lliga anglesa, i en aquell moment no hi havia equips combinatius i nosaltres sí que ho érem. Ens va anar molt bé: en la nostra primera temporada a la Championship vam estar a punt de fer play-off.

Més que res pel que fa a la intensitat. Quan jugàvem fora de casa, l’afició rival no et permetia tenir aquesta calma que sí que ens donava la nostra. Imagini que tant a casa com a fora la mitjana era de 20.000 espectadors. Quan jugàvem a casa, la nostra afició ens empenyia perquè juguéssim, ells ja sabien la nostra mentalitat, que era la de la possessió i mitjançant aquesta arribar i atacar. Però, és clar, quan jugàvem a fora, els partits, potser al minut 10 o al minut 15 de la primera part, ja estaven trencats. I això generava una intensitat..., lesions, molèsties... A més, és una lliga molt física perquè es juga dimarts i dissabte, hi ha 24 equips i es fa llarguíssima, i després tens les dues copes.

Li estic eternament agraït perquè em va portar a Anglaterra. Hi ha molts futbolistes que han volgut anar a jugar al futbol anglès i no han pogut. Per mi va ser un somni. I ell, com a persona, un 10; és molt proper, intentava cuidar els detalls, ens va fer l’adaptació al país i a la ciutat molt més fàcil. Ara està fent una gran feina a Bèlgica.

Roberto el que va fer és fitxar joves com en aquest cas era jo o Jordi Gómez. Vam fer un grup increïble. Amb els nanos que ja tenia ell allà que ja tenien una mica la mentalitat de l’any anterior, més els que vam arribar nous, va ser més fàcil integrar-se al país. És veritat que el tema de la cultura quant al menjar al principi és una mica complicat. També pel temps, que estàs tot l’any pràcticament a 15 graus, amb pluja... Va ser més difícil adaptar-me a aquestes petites coses que no al joc.

A mi em fa molta ràbia que moltes vegades la gent critiqui i digui: “Com pot ser que aquest jugador amb aquest equip hagi fet això i amb aquest altre no funcioni?” Doncs per aquestes petites coses, aquests petits detalls, i estar lluny de la família, dels amics... La gent només veu diners. “Amb el que li paguen, ja li val, hauria de portar tota la família aquí.” No és així. Jo, per exemple, vaig arribar a Anglaterra amb 23 anys i no parlava absolutament res d’anglès, no en tenia ni idea. I això, al principi, és complicat. A més, amb la personalitat que tinc jo, que m’agrada relacionar-me, portar-me bé al vestidor, va ser important. Jo volia relacionar-me, portar-me bé al vestidor, i aleshores, amb ganes, vaig intentar adaptar-me ràpid. Amb uns quants de l’equip vam fer classes d’anglès, practicàvem entre nosaltres, i després de set o vuit mesos ja érem capaços de relacionar-nos més. Els companys van portar-se superbé també. Quants jugadors venen de fora aquí que no parlen ni castellà ni català i se’ls fa difícil? Molts, perquè primer hi ha aquesta barrera. I després les petites coses: l’alimentació, et lesiones, el clima...

Ho he viscut de primera mà. És una cosa semblant al que li està passant ara a l’Andorra, salvant les distàncies: dos països petits on és difícil treure jugadors. En aquest cas concret, Gal·les no s’acabava que els jugadors de l’època com Ryan Giggs o Craig Bellamy, que eren de molta qualitat i que podien aportar moltes coses, no tinguessin molta il·lusió per anar a lluitar pels colors de la seva selecció. A poc a poc, l’arribada de Roberto al Swansea va provocar que sortissin molts jugadors de la base del Swansea; el Cardiff també va fer una aposta important pel planter. I els jugadors que despuntaven a la lliga gal·lesa tenien l’oportunitat d’anar a l’acadèmia del Swansea o del Cardiff, que ja eren equips de nivell. I això, amb els anys, ha donat el seu fruit.

Un dels meus millors amics és l’excapità Ashley Williams i he anat a veure diversos partits al Millenium Stadium de Cardiff, que és on juga la selecció de Gal·les, i he vist el creixement d’aquesta selecció. Abans, aquesta selecció donava els partits per perduts i de golejada, i miri ara on són avui dia.

No, no, i tant que no. Quan vaig estar al Leeds, a la Championship, no entenia aquesta manera de jugar. No l’entenc. Jo estava acostumat, tenia uns hàbits, i no. A vegades la gent em pregunta: “Com és que no vas tenir la capacitat d’adaptar-te a aquell model de joc?” Doncs em va costar moltíssim. Vaig estar mig any allà i vaig jugar deu partits. Després vaig deixar de jugar perquè el meu nivell era desastrós, no em reconeixia a mi mateix, la veritat. Vaig anar al Charlton, a la League One, una categoria més baixa, i el futbol era igual, amb molt joc directe, però m’hi vaig aconseguir adaptar perquè el nivell era una mica més baix i tenia més temps per pensar. I aquell mig any em va servir per adaptar-me al futbol anglès, al que era aleshores el futbol anglès, de més anades i tornades, joc directe, no tan combinatiu. Em va costar moltíssim l’adaptació.

Els entrenadors ara estan més formats i els clubs, més preparats, amb molts més recursos. Analitzen, fan vídeos, i això, sembla que no, però fa fer un salt de qualitat. Tu ara, quan vas a jugar contra un equip, saps com defensa, com ataca, què fa quan recupera la pilota, què fa quan la perd..., moltes coses a les quals abans no se’ls donava tanta importància. I, també, els equips anglesos, si alguna cosa tenen són molts recursos econòmics. D’aquesta manera, si als recursos econòmics hi sumes els entrenadors, gent amb experiència, que ha jugat i sap de què va, doncs miri el resultat i el nivell que té el futbol anglès ara.

Semblava que després de l’Eurocopa, amb un equip jove, sòlid, físicament fort, aniria cap amunt, i s’ha trobat que el futbol són moments. Estan jugant un bon futbol perquè Gareth Southgate està fent una feina boníssima, però tenen partits que juguen molt bé, que feia anys que no es veia jugar i combinar una selecció anglesa d’aquesta manera, però en els últims partits, amb molt poc, els han fet gol i ells no han estat capaços de materialitzar les moltíssimes ocasions que han generat. I això és el futbol modern, que no et pots relaxar.

Hi ha rivalitat però sana. Una vegada vaig veure un Anglaterra-Gal·les, de classificació per a l’Eurocopa, i al final, òbviament, hi ha aquestes ganes de guanyar, però després dels partits les aficions se saluden, es parlen i conviuen. És un partit especial, amb moltíssima rivalitat, però es respecten mútuament.

No vaig poder-hi debutar pel tema de la targeta verda. Em va arribar al final, però ja estava l’equip als play-offs i no tenia cap mena de ritme. Tot i això vaig anar convocat als últims quatre partits i vaig poder veure com ens vam convertir en campions de la MLS. L’entrenador era, i ho segueix sent, Peter Vermes, que va ser internacional amb els Estats Units i va jugar a segona divisió amb el Figueres. Vaig tenir-hi molt bona relació, i era un entrenador que volia proposar. I va passar una cosa similar als meus començaments al Swansea: a casa portàvem la iniciativa, però a fora els equips eren molt físics i els partits eren molt trencats. Ara, deu anys més tard, ha crescut en tots els àmbits. Quan vaig arribar-hi el salari mínim era de 36.000 dòlars, ara l’han canviat i és de vora 70.000. Em va agradar molt l’experiència perquè vius una altra cultura. A Kansas no hi havia estacions intermèdies, passàvem d’estar a 40 graus a -5. Una cosa tremenda.

Ha anat creixent. Ells són molt més de futbol americà; inclús els mateixos jugadors, que a mi em va sorprendre. Aquí, a Europa, els jugadors juguen al Fantasy de futbol amb Messi, Luis Suárez o qui sigui. Allà juguen al Fantasy de futbol americà i cada dia a l’entrenament es discutien a veure si un li donava Tom Brady, si l’altre li donava el quarterback... [riu]. Al final em vaig acabar aficionant al futbol americà i cada diumenge a la nit miro algun partit de l’NFL i els dilluns m’agrada mirar els resums. El futbol, la gent l’ha anat vivint més i més. Recordo a Kansas que ja venien 20.000 persones i l’estadi estava ple de gom a gom. Però, com diu, sí, és una mica espectacle. Posen l’himne dels Estats Units abans del partit, focs artificials..., és molt americà.

Molt. Cap ens pensàvem que seria tan ràpid, tot i que sabíem que era un projecte ambiciós. De fet, els reforços arribem l’1 de gener, amb mitja volta jugada de primera catalana i a 20 punts del Manresa, el líder, i vam acabar ascendint. Vam fer una pinya tremenda, els que ja hi eren i els que vam arribar, i vam completar una gran remuntada per començar a fer història.

Molt bé. Molt proper, molt involucrat. Sempre que podia, venia. Coneixia del primer a l’últim jugador, de l’encarregat de material fins a l’entrenador. Molt implicat en el projecte, i penso que fruit d’això l’Andorra és on és. Al final, Gerard Piqué li dona la confiança a Jaume Nogués [director esportiu de l’Andorra], que ha fet una feina tremenda, perquè no és fàcil. Per molts diners que tinguis, has d’encertar les persones i els jugadors, i amb Jaume Nogués, en aquest sentit, ens hem de treure el barret.

Fa tres anys, com a jugador, vaig jugar la prèvia de Champions amb l’Inter Club d’Escaldes i estàvem molt lluny, molt. I aquesta temporada passada, ja com a entrenador a l’Atlètic Club d’Escaldes, ens va tocar a la Conference League un equip de Malta que ens doblava en pressupost i allà vam empatar 1-1 i aquí vam perdre 0-1, però va ser molt injust. Cada vegada ens falta menys i penso que aquesta temporada serem capaços, un dels equips d’Andorra, de donar aquesta sorpresa i ficar-nos-hi.