Mundial

JOAN CAPDEVILA

CAMPIÓ DEL MÓN AMB LA SELECCIÓ ESPANYOLA EL 2010 I ACTUAL MEMBRE DEL DEPARTAMENT DE RELACIONS INSTITUCIONALS DE L’ESPANYOL

“Només volia dir que havia jugat un minut al mundial”

“Com més temps passa, més valor dones al que es va aconseguir perquè t’adones de la dificultat que arriba a tenir guanyar un mundial”

“Anava a Sud-àfrica pensant a jugar algun minut per poder-ho explicar als meus fills, però vaig acabar sent un dels tres que vam jugar tots els minuts, cosa que era impensable”

Em quedo amb la cara de la gent. Els vam fer desaparèixer els problemes per uns dies
La selecció espanyola té una gran generació que pot aspirar a tot. És un equip il·lusionant

Només set catalans poden presumir d’haver guanyat un mundial, i un d’ells és Joan Capdevila (Tàrrega, Lleida, 3/2/1978) –Víctor Valdés, Cesc Fàbregas, Xavi Hernández, Sergio Busquets, Gerard Piqué i Carles Puyol són els altres sis–. Capdevila, campió també de l’Eurocopa el 2008, jugava al Vila-real i va ser el lateral esquerre de la selecció espanyola en el mundial de Sud-àfrica 2010, on va disputar tots els minuts del torneig. Actualment lligat al departament de relacions institucionals de l’Espanyol, el club en què es va formar com a futbolista, el de Tàrrega repassa, més de dotze anys després, com va viure aquell èxit.

Han passat més de 12 anys d’aquell 11 de juliol del 2010. Cada quan hi pensa?
La veritat és que ja no gaire sovint. Com més passa el temps costa més recordar-ho, però és veritat que cada vegada que es juga un mundial et ve a la memòria. És un record que cada quatre anys pren força, perquè quan guanyes un mundial lògicament sempre tires la mirada enrere cap a aquell 2010. Ja han passat 12 anys i sembla que va ser ahir perquè el temps passa molt ràpid. Guanyar un mundial no es fa cada dia i el que sí que és cert és que com més passa el temps més valor li dones, perquè t’adones de la dificultat que té poder guanyar un mundial. Espero que Espanya en pugui guanyar més, però el primer serà molt recordat.
Guanyar un mundial és el somni de qualsevol futbolista. S’ho havia arribat a imaginar mai?
No m’ho havia imaginat mai perquè era impensable. Jo ja estava content amb el simple fet de ser mundialista i de poder jugar algun minut per poder explicar als meus fills que havia arribat a jugar en un mundial. El que mai hauria imaginat és que el podria guanyar, i encara menys quan vam perdre el primer partit, que va posar les coses difícils. Després, però, per sort tot va sortir bé i el vam poder guanyar. És allò que ho pots somiar però també tens els peus a terra i ho veus com un impossible, però a vegades el futbol té aquestes coses.
Parlava de la derrota contra Suïssa en el primer partit. Com es va gestionar en un mundial on tot va tan ràpid?
Quan perds el primer partit d’un mundial ho pots enfocar de moltes maneres, i en aquell cas quan analitzes el partit veus que de cada deu que s’haurien jugat en perds un, que és el que ens va passar a nosaltres. Teníem confiança perquè el partit va ser molt bo, vam jugar bé i ens va deixar unes sensacions bones. Vam sortir dient que havíem fet un bon partit i això ens animava. També ens dèiem a nosaltres mateixos que si havíem de perdre un partit que fos al principi, i que no fos més endavant quan amb qualsevol error te’n vas cap a casa. Sabíem que havíem perdut el crèdit que teníem, però encara teníem possibilitats. De fet encara ens vam classificar primers de grup. A vegades quan tens una derrota tot és negatiu, però ens va passar tot al contrari. Tothom va enviar missatges d’ànims i ens va unir més. Va ser positiu per al grup.
A banda de la victòria contra Hondures van guanyar tots els partits per la mínima. Havia patit tant mai sobre un camp?
A partir de vuitens de final tots els partits van ser 1-0 i sempre amb partits molt ajustats i igualats. Recordo fins i tot el partit de quarts de final contra el Paraguai, que va ser dramàtic, amb penals fallats, el gol que la pilota va arribar a tocar dues vegades el pal, vam fer tres pals més... Va ser dramàtic, però per sort la moneda va caure de la nostra banda. És cert que en un mundial tens moments de dificultats i moments en què et toca patir, però la unió del grup va ser clau. En aquests tornejos, si no et fan gols tens més possibilitats, i a nosaltres no ens van marcar cap gol en quatre partits des dels vuitens.
Quin rol va jugar Vicente del Bosque en aquesta gestió de la plantilla?
Va ser molt important. La figura de l’entrenador no és que ho sigui tot, però sempre és vital. Va donar molta tranquil·litat i va ser el líder dins del grup. Tot el que ens deia tenia raó i els missatges que ens va donar van ser clau perquè l’equip pensés que podia fer coses importants, com va passar.
Com va viure el dia de la final?
És una novetat per a tots, perquè no has jugat mai una final del mundial. És un partit de futbol, però no saps què et trobaràs i tens certa incertesa. Quan et despertes al matí ja saps que no és un partit normal i que seràs el centre de les mirades de tot el món. Sents molta responsabilitat, perquè imagina que un error teu marca el partit. Quedes retratat tota la vida i hauria de canviar el cognom dels meus fills [riu]. També penses que, ja que hi ets, val més gaudir-la que no pas patir-la, però és cert que hi ha molta més tensió.
D’aquella final es recorda especialment el gol d’Iniesta i l’aturada de Casillas a Robben.
Sense cap mena de dubte, i així és el futbol. Iker Casillas va estar encertat i ho vam aprofitar. Però és veritat que vam tenir moltes ocasions i ja podríem haver marcat abans. Es va fer esperar, però en el minut 116 vam aconseguir fer el gol. És veritat que segurament no va ser el gol més brillant de la història de la selecció, però sí que va ser el gol més important.
I després, la celebració. Hi va haver molta bogeria?
Quan acaba el partit encara no ets conscient de tot el que està passant, no t’adones de la magnitud del que representa. D’això ens en vam adonar quan vam arribar a Madrid i vam veure tota la gent esperant. No havia vist mai tanta gent. Després del partit ho vam celebrar breument i vam viatjar ràpid cap a Madrid.
Amb què es queda de tots aquells dies posteriors?
Em quedo sobretot amb la cara de la gent, els somriures que hi havia. Gràcies al futbol vam aconseguir que, com a mínim durant dos o tres dies, tothom tingués un somriure i els vam fer oblidar els problemes lleugerament. Després van tornar, és clar. Però en aquell moment eren indiferents les rivalitats futbolístiques, polítiques o personals. Vam unir el país d’alguna manera per l’esport. La llàstima és que només durés dos o tres dies.
En l’aspecte personal va jugar tots els minuts. L’experiència va ser immillorable?
Era impensable també. Sempre he dit que anava a Sud-àfrica pensant a jugar algun minut per poder-ho explicar als meus fills, però de sobte em vaig trobar jugant tots els minuts i això només ho vam fer Casillas, Piqué i jo. Era impensable, sobretot en la meva situació, que no era un jugador del Barça ni del Madrid ni un pilar tan important. Encara li veig més dificultat.
Més enllà dels records, guarda objectes d’aquell mundial?
Evidentment. Tinc la samarreta de la final, que té guardada la meva mare i la veritat és que encara no l’he tornat a veure [riu]. Se la va guardar i no sé on és, però aquella samarreta ningú li pren, això per descomptat. També tinc la rèplica de la copa i la medalla, emmarcada a casa. I guardo una vuvuzela que van portar els meus pares de record, que ens va fer la guitza en tots els partits. No la fem sonar gaire, això sí. Va ser molt curiós jugar els partits amb aquest xivarri.
En aquella selecció hi havia un bloc que ja feia anys que estava junt. Va ser clau?
En aquella selecció fins i tot hi havia quatre o cinc jugadors que havíem jugat junts els Jocs Olímpics del 2000, deu anys abans. Era un grup consolidat, en què ens coneixíem força, i aquesta complicitat que hi havia al vestidor va ser molt important. Hi havia jugadors molt joves, com ara Busquets, Piqué, Jesús Navas o Ramos. Aquesta barreja de veterania i joventut va ser molt important.
En canvi, la selecció espanyola actual és una selecció molt més jove. Com els veu des de fora?
Doncs amb molta il·lusió, si més no és el que transmeten. Són jugadors molt joves, com és el cas de Pedri, Gavi o Ansu, que gairebé no són ni majors d’edat. Luis Enrique només mira el rendiment i jo crec que s’està fent una bona feina. Un dels reptes que té el seleccionador és treure el millor de cada jugador i crec que ho està fent, i això és molt positiu. Ens permet somiar en la possibilitat de fer coses importants, però s’ha d’anar pas a pas, que en el mundial no et pots anticipar a res.
Creu que és una selecció de futur més que de present, per aquesta joventut?
No. El futbol és present i els que hi ha estan perfectament capacitats per generar il·lusió. No pots mirar el futur. Jo crec que, tot i ser joves, estan més que preparats per demostrar que Espanya té una gran generació. Si surt un bon mundial es poden tenir molts anys de glòria, i això és el que genera il·lusió. Veig que hi ha molt talent per aspirar als títols.
Quines seleccions veu favorites?
En un mundial és molt complicat de dir. Si tens un mal dia te’n vas cap a casa, així que qui menys falli és a qui li anirà millor. Sobre el paper diria l’Argentina, el Brasil, França, Anglaterra, Espanya... Aquestes quatre o cinc semblen les més potents, però és que ara mateix qualsevol selecció està molt més preparada que abans. Ara qualsevol selecció, encara que no sigui de màxim nivell, competeix molt i molt bé.
Vostè, que també ho viu amb la mirada d’un club com l’Espanyol, que es jugui un mundial a mitja lliga com ho veu?
És atípic perquè no havia passat mai, però s’ha decidit així. Trastoca els plans dels equips i de les lligues, però no se sap què pot passar. Els jugadors segurament arriben amb menys desgast, però per als clubs és atípic i s’hi hauran d’adaptar per intentar arribar en les millors condicions al gener. No sabrem com anirà fins que passi. A l’Espanyol fins i tot ens pot venir bé per refrescar i agafar forces després d’un inici una mica irregular.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)