Un rentat de cara
Mundial. Walid Regragui va arribar fa tot just tres mesos a la selecció del Marroc i ja ha fet història
Si no es produeix un daltabaix en els mesos previs, és habitual que el seleccionador que ha portat un país a una competició com el mundial també sigui l’encarregat de dirigir la selecció en el campionat més important del planeta futbol. El Marroc, però, va prendre una dràstica decisió l’estiu passat. Vahid Halilhodzic havia aconseguit el bitllet per a Qatar i només havia perdut un dels 30 partits en què havia dirigit el combinat africà. Fins a l’agost, quan la federació va anunciar que prescindia dels seus serveis per “divergències sobre la preparació de l’equip abans de la cita mundialista”. El bosnià havia aguantat tres anys al càrrec, si bé l’afició havia demanat la seva destitució. Un dels motius era la renúncia de la gran estrella, Hakim Ziyech, per desavinences amb el tècnic. Tampoc Mazraoui va tenir una relació fàcil amb ell. L’escollit per anar a Qatar va ser Walid Regragui, exjugador del Racing i que estava entrenant el Wydad Casablanca. Als seus 47 anys, no va dubtar.
Tres amistosos van ser suficients per donar-li al seu equip el segell que volia. Regragui i el Marroc són la gran revelació d’aquest mundial de Qatar. S’han convertit en la primera selecció africana que arriba a unes semifinals, i no ho ha aconseguit de qualsevol manera. Juntament amb Croàcia és l’única de les quatre supervivents que no ha perdut cap partit a Qatar. Va acabar primera de grup, al davant dels croats i eliminant Bèlgica i el Canadà. Espanya i Portugal han estat les darreres víctimes dels lleons de l’Atles i ara volen tombar la campiona del món, França. D’arguments no en falten. Regragui ha construït una selecció amb talent individual com el del rescatat Ziyech, Achraf, Bono, Boufal, En-Nesyri o Ounahi, una de les grans sorpreses del torneig. Però, sobretot, compta amb un bloc col·lectiu molt fort i solidari, pràcticament impenetrable. Només el Canadà ha estat capaç de marcar-li un gol. És un autèntic mur que ningú ha estat capaç de demolir. El Marroc i Regragui ja han fet història, però volen escriure les últimes pàgines daurades d’un conte que no volen que s’acabi mai.