Si no es pro­du­eix un dal­ta­baix en els mesos pre­vis, és habi­tual que el selec­ci­o­na­dor que ha por­tat un país a una com­pe­tició com el mun­dial també sigui l’encar­re­gat de diri­gir la selecció en el cam­pi­o­nat més impor­tant del pla­neta fut­bol. El Mar­roc, però, va pren­dre una dràstica decisió l’estiu pas­sat. Vahid Halil­hod­zic havia acon­se­guit el bit­llet per a Qatar i només havia per­dut un dels 30 par­tits en què havia diri­git el com­bi­nat africà. Fins a l’agost, quan la fede­ració va anun­ciar que pres­cin­dia dels seus ser­veis per “divergències sobre la pre­pa­ració de l’equip abans de la cita mun­di­a­lista”. El bosnià havia aguan­tat tres anys al càrrec, si bé l’afició havia dema­nat la seva des­ti­tució. Un dels motius era la renúncia de la gran estre­lla, Hakim Ziyech, per des­a­vi­nen­ces amb el tècnic. Tam­poc Maz­ra­oui va tenir una relació fàcil amb ell. L’esco­llit per anar a Qatar va ser Walid Regra­gui, exju­ga­dor del Racing i que estava entre­nant el Wydad Casa­blanca. Als seus 47 anys, no va dub­tar.

Tres amis­to­sos van ser sufi­ci­ents per donar-li al seu equip el segell que volia. Regra­gui i el Mar­roc són la gran reve­lació d’aquest mun­dial de Qatar. S’han con­ver­tit en la pri­mera selecció afri­cana que arriba a unes semi­fi­nals, i no ho ha acon­se­guit de qual­se­vol manera. Jun­ta­ment amb Croàcia és l’única de les qua­tre super­vi­vents que no ha per­dut cap par­tit a Qatar. Va aca­bar pri­mera de grup, al davant dels cro­ats i eli­mi­nant Bèlgica i el Canadà. Espa­nya i Por­tu­gal han estat les dar­re­res vícti­mes dels lle­ons de l’Atles i ara volen tom­bar la cam­pi­ona del món, França. D’argu­ments no en fal­ten. Regra­gui ha cons­truït una selecció amb talent indi­vi­dual com el del res­ca­tat Ziyech, Ach­raf, Bono, Bou­fal, En-Nesyri o Ounahi, una de les grans sor­pre­ses del tor­neig. Però, sobre­tot, compta amb un bloc col·lec­tiu molt fort i soli­dari, pràcti­ca­ment impe­ne­tra­ble. Només el Canadà ha estat capaç de mar­car-li un gol. És un autèntic mur que ningú ha estat capaç de demo­lir. El Mar­roc i Regra­gui ja han fet història, però volen escriure les últi­mes pàgines dau­ra­des d’un conte que no volen que s’acabi mai.