El déu del futbol mundial
Messi lidera l’Argentina en una final èpica contra França resolta en els penals i aixeca la copa del món, el títol que amb tanta ànsia anhelava
“Muchachos, ahora nos volvimos a ilusionar. Quiero ganar la tercera, quiero ser campeón mundial. Y al Diego, desde el cielo lo podemos ver, con Don Diego y con La Tota. Alentándolo a Lionel.” Aquesta és la tornada de la cançó que l’afició de l’Argentina ha entonat durant tot el torneig. I ahir, l’anhel, el desig, la profecia, es van complir: Leo Messi i l’Argentina són campions del món. El 10 va fer realitat el seu somni, va saciar la seva obsessió i va completar la seva vitrina amb el 42è títol, l’únic que li faltava. Va aixecar al cel de Doha la copa del món, després d’un partit antològic contra França (3-3) que es va resoldre en la tanda de penals (4-2). La final, que alguns ja van catalogar com la millor de la història, va ser èpica, amb Messi, una vegada més, estirant l’albiceleste amb un doblet, i amb Mbappé, autor d’un hat-trick, sostenint els bleus. El duel va tenir múltiples episodis, amb diversos girs de guió i amb un desenllaç que només en un esport com el futbol és possible. I és que l’Argentina va anar guanyant fins al minut 80, amb gols de Messi (23’) i Di María (36’); França, via Mbappé, va enviar el partit a la pròrroga en un minut (80’ i 81’); en el temps extra, Messi (108’) va tornar a avançar l’Argentina; tot seguit, Mbappé (118’) ho va igualar tot de nou, i, en els penals, la perícia del porter Dibu Martínez, que en va aturar un; la mala punteria de Tchouameni, que va fallar, i l’encert dels argentins, que van transformar tots els llançaments, van fer volar el trofeu cap al país sud-americà, que incorpora la tercera estrella al seu escut, després de les obtingudes a l’Argentina el 1978 i a Mèxic el 1986.
Tot un espectacle, en un matx que el conjunt albiceleste va haver de guanyar tres vegades. Això parla de la resiliència del grup orientat per Lionel Scaloni, l’altre gran artífex de l’èxit, creador d’un equip que és capaç d’adaptar-se a diferents dibuixos i contextos de joc, i que supleix la falta de talent individual amb un col·lectiu ben conjuntat que treballa aferrat a la màgia de Messi. Perquè l’exblaugrana té 35 anys i no és el jugador d’abans, òbviament, però continua sent boníssim, el millor, i ha protagonitzat un torneig emocionant liderant els companys en tots els partits, que, des de l’estrena, amb desfeta contra l’Aràbia Saudita, van ser finals. I ahir no en va ser una excepció. Seu va ser el primer gol, des del punt de penal, en una primera part que va ser completament argentina. Exhibint els seus trets d’identitat, energia, ordre, rigor, sacrifici i Messi, es van menjar una França contemplativa que no va comparèixer. Els albiceleste tenien la pilota, jugaven a camp rival, guanyaven duels... Tenien, bàsicament, el partit a les seves mans, i els bleus perseguien ombres sense adonar-se de res del que estava passant. Dependents també del seu atac, Mbappé no entrava en joc, tampoc Giroud ni Griezmann, i encara menys Dembélé, que va culminar una pèssima actuació en el campionat cometent el penal del primer gol argentí i sent substituït en el minut 41. Abans, Di María, finalitzant una transició rapidíssima i molt maca al primer toc entre Molina, De Paul, Messi i Mac Allister, havia obert escletxa.
No va millorar després del descans el conjunt dirigit per Didier Deschamps, que, juntament amb Dembélé, havia rellevat Giroud per Kolo Muani i Thuram, i que, en el minut 71, quan s’entreveia el tercer de l’Argentina, va prescindir a la desesperada de Griezmann i Theo Hernández per donar entrada a Coman i Camavinga. Res va canviar, però quan faltaven deu minuts i els sud-americans pràcticament ja ho celebraven, Otamendi va fer penal a Kolo Muani. Arran d’això, els esdeveniments es van precipitar, ja que Mbappé va anotar la pena màxima i, a l’instant, va empatar amb un golàs que va forçar una pròrroga de frenopàtic.
En l’última mitja hora, doncs, les ocasions es van succeir a les dues àrees. Tant Lloris com Dibu es van lluir, encara que va ser Messi qui va colpejar primer. De nou, l’Argentina tenia avantatge i s’acostava el final, fins que un altre penal, per mans de Montiel, va permetre a Mbappé empatar i portar la resolució del campionat als onze metres. I allà, Messi, ja el déu del futbol mundial, el millor de tots els temps, i els seus van ressorgir.