En el seu cinquè mundial, Leo Messi es va poder treure l’espina. Una espina o una motxilla amb el pes, si és que encara en quedaven, dels seus detractors, que van haver d’empassar saliva quan el van veure aixecar la copa del món. Alemanya, Sud-àfrica, el Brasil, Rússia i, com a final de trajecte, Qatar, ha estat el recorregut de l’argentí pel mundial. La segona final va ser la bona i el de Rosario va confirmar que la generació que es va alliberar guanyant la final de la copa d’Amèrica del 2021 a Maracanà contra el Brasil, després d’acumular diverses decepcions consecutives, l’ha ajudat a consolidar-se en el nivell dels déus del futbol. Messi ha dut tot un país a la glòria i, en clau personal, obté un títol que perseguia i que li permet tancar el cercle i endur-se el trofeu que li faltava per a una trajectòria irrepetible.

Messi ha hagut de superar una història d’amor i odi amb el seu propi país. Per als argentins, el líder de l’equip només havia demostrat ser un dels més grans, o el que més, vestit de blaugrana. Les cruels derrotes i els fracassos vestit d’albiceleste s’acumulaven en el currículum de l’astre, que ha tingut la paciència d’esperar una bona fornada i, acompanyat de diversos amics seus amb qui ha compartit vivències dins i fora del terreny de joc, formar una família que amb esforç i sacrifici ha aconseguit la solidesa necessària per aixecar la copa del món i fer esclatar d’eufòria un país que viu amb passió el futbol, i encara més avui dia, tenint en compte la situació econòmica i social en què està immers.

Messi va somriure i va fer somriure milions de persones, també fora de l’Argentina. Sobretot, culers que han vist triomfar un dels seus, un referent, i que es van emocionar amb ell mentre aixecava el trofeu, amb una barreja de sentiments: amargor perquè ja no poden gaudir del seu futbol i alhora orgull per haver-lo vist créixer fins a convertir-se en el que és avui, una autèntica llegenda.